El problema no és el candidat

.Just tres mesos després de les eleccions del 21 de desembre, arriba l’esprint final de l’independentisme per aconseguir la investidura presidencial, una vegada el pla a amb Carles Puigdemont al capdavant i el pla b amb Jordi Sànchez han sigut liquidats pel Tribunal Suprem. El pla c que ara pren forma és el de Jordi Turull com a candidat a la presidència. No obstant encara no està tot lligat, queda un petit detall: ¿què farà la CUP? El vot afirmatiu dels seus quatre diputats és clau.

    

De nou el prèssing CUP, encara que aquesta vegada menys arrogant que el 2015, entra en escena. Irònicament, són aquells que més van dubtar a proclamar la república el 27 d’octubre, i quan ho van fer va ser de forma simbòlica, els que acusen la CUP de posar-li traves i voler boicotejar-la. 

    

Però el prèssing CUP amaga que la investidura del nou president no depèn només dels vots de la CUP sinó també de la voluntat de Carles Puigdemont i Toni Comín, ja que si tots dos deixessin els seus respectius escons el candidat independentista seria investit de forma automàtica amb el suport dels 66 diputats de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana i l’abstenció de la CUP. Puigdemont vol mantenir viu el seu protagonisme des de Brussel·les i deixar oberta la porta a ser investit més endavant. La seva obstinació ens manté enquistats.

    

És clar que si la presidència de la Generalitat no ha pogut tirar endavant des del minut zero és perquè el jutge Pablo Llarena ha decidit entrar en l’arena política, en comptes de limitar-se, com li correspon, al camp judicial. Ni Carles Puigdemont ni Jordi Sànchez són els meus candidats, però tenien tot el dret a presentar-se. El determini de la judicatura per decidir qui té opció d’estar al capdavant de la Generalitat i qui no ha donat, lamentablement, resultat.

La CUP pot córrer en aquests moments el risc d’acabar legitimant un govern conservador, sense ni tan sols full de ruta independentista formal, o de quedar-se en un discurs voluntarista republicà que no avaluï de manera realista la correlació de forces. La qüestió de fons és que després de l’acord entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana no hi ha un pla de futur clar. Tota l’estratègia dels afins a Puigdemont ha sigut tensar al màxim el debat entorn a la investidura, però després d’aquesta, ¿quin és el camí?

    

Un escenari que sembla probable és el de la constitució d’un govern autonòmic convencional (i conservador) al Palau de la Generalitat i una institucionalitat simbòlica a Brussel·les, gairebé sense connexió mútua. 

    

El problema no és el candidat, sinó la falta de projecte i la incapacitat de totes les forces polítiques i socials oposades al 155 de plantejar una nova estratègia.  

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

    

¿Serà possible en el futur obrir nous horitzons on el debat independentista comparteixi protagonisme amb la crítica a les polítiques d’austeritat? Per fer-ho serien necessaris molts canvis, avui poc probables tant en l’independentisme com en els comuns.