Les dones i l'auditori

Fa deu anys, quan en feia deu que en tenia deu, un home –a qui estimava– em va dir –després de recriminar-li que havia sigut mal educat tot fent la sobretaula en un sopar amb amics– que la meva emprenyada era gelosia, que quan ell parlava tothom se l’escoltava, mentre que en parlar jo ningú no em tenia en compte perquè no tenia res a explicar –excepte quan parlava d’ell–, i que si m’havia semblat que havia pixat fora de test –i ho havia fet, tocat pel vi i grans dosis de  vanitat– era per enveja, perquè jo era una dona mediocre, i que com a molt –com si fos poca cosa– arribaria a ser una professora mediocre d’institut –estudiant, com era, de filologia, i sense les vocacions posades en ordre encara.

Durant molts anys, doncs, quan algú valorava la meva feina, pensava que tard o d’hora s’adonaria de l’estafa. Síndrome de l’impostora, se’n diu, i està ben estès. Algun dia algú sabrà que sóc un frau i em faran fora; no estic preparada, no en sé prou, els estic ben enganyant. El meu cas no és un cas aïllat, ni el de l’home tampoc: a gairebé totes, en algun moment de les nostres vides, ens han menystingut i fet dubtar de les nostres capacitats: i no sempre un home a qui estimàvem, dins d’una relació del tot tòxica. 

Entrevistes de feina

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Hi ha una estadística –d’estadístiques en tenim un munt, per sort– que diu que les dones només ens presentem a les entrevistes de feina si tenim el 100% dels requisits de l’oferta. Els homes, si en tenen un 60% ja s’hi atreveixen. Per no parlar de l’opinió social, que en generacions anteriors era explícitament –permesa, inqüestionable– masclista. ¿Quantes vegades ens hem hagut de sentir que si no trobem dones per a xerrades, conferències o debats és perquè les que van triar s’hi van negar? I no deu ser cap mentida, no seré jo qui ho posi en dubte. En sóc conscient, i no en tots els casos és un problema de l’entorn o de la falta d’autoestima. Em sembla, però, que no podem negar que, rere el dubte a saber si en serem capaces, hi ha tota una història que se sustenta per l’educació que hem rebut tots, homes i dones. Boniques i herois, perfectes i valents, princeses i prínceps

¿Per què explico tot això? Perquè no negaré que és difícil trobar dones. Quan preguntes qui vol assumir responsabilitats, sovint no som nosaltres qui prenem la iniciativa. La nova societat que estem intentant construir no es basarà únicament en la renúncia, per part dels homes, dels seus privilegis pel fet de ser homes. El gest ha d’anar acompanyat, sens dubte, d’un apoderament de les dones. I com a societat ens devem el marge que ens cal per fer-nos creure a totes i cadascuna de les dones que si no som capaces de desenvolupar una feina, no ho serem exactament igual que els homes. Aquest 40% que ens diferencia a l’hora d’acostar-nos a una oferta de feina, és el tant per cent que li hem de dedicar de més a les dones perquè facin un pas endavant: a les nostres mans està apoderar les que es consideren impostores. Fins que una dona mediocre no arribi tant lluny com un home mediocre, tindrem feina a fer.