ANÀLISI
jdomenech42514929 barcelona 14 03 2018 deportes cont180315163232 /
Si l’abril és el mes més cruel, sobretot per als que acabin eliminats a quarts de final de la Champions, el mes de març arriba sempre com un assaig general del que pot passar fins a final de temporada. De sobte la vida va de debò, els equips confirmen en poques setmanes si la planificació ha sigut ben mesurada, i els jugadors se saben en un moment crucial per al seu futur immediat.
En any de Mundial, a més a més, aquesta espècie d’examen sorpresa s’accelera. Els espectadors tenim llavors la sensació que el món del futbol es disgrega en múltiples detalls rellevants, i ja se sap que els detalls marquen la diferència.
Prenguem el FC Barcelona, per exemple, i les conseqüències de la victòria pràctica i contundent contra el Chelsea. La primera conclusió és que, una vegada més, Messi va demostrar que el destí del futbol –perdó: del Futbol– passa sempre pels seus peus. L’eliminatòria es va resoldre quan ell va voler, encara que això no és cap novetat ni el més destacable.
El que sobresurt és el compromís de tot un equip per jugar al seu voltant, sense gaires ostentacions personals, cosa que al seu torn reverteix en el jugador argentí. ¡Que diferent aquest Messi del de fa quatre anys –quan l’entrenava el Tata Martino–, i amb quina decisió avança sense reserves cap al Mundial de Rússia!
Un dels més beneficiats per aquest joc d’equip contra el Chelsea va ser Dembélé. Va defensar i va córrer com el que més, i va deixar un gol que personalment em va fer molta il·lusió: va ser com si el jugador madurés dos anys en un partit, i s’obre amb ell tota una esperança de futur.
Com que som al març, la nit va actualitzar altres debats que estan latents des de fa un temps. Tenim el cas d’André Gomes, complimentat pel públic després d’haver demanat una mica d’afecte. Algú li hauria d’explicar que ha tingut sort: recordo fa anys un cas semblant amb el jugador holandès Bogarde, a qui se’l xiulava sovint o, pitjor, se l’aplaudia irònicament pels seus errors –tot un infern.
Les figures d'Iniesta i Sergi Roberto
Dos noms més apareixen en l’assaig general del març. Iniesta, que després de jugar 55 minuts a un nivell suprem, va deixar entreveure la seva sortida a final de temporada: un cataclisme que encara no volem creure, un final d’època semblant al que va tancar la marxa de Xavi. L’altre nom és Sergi Roberto, portentós en el seu joc de comodí, i no obstant insuficient –de moment– per al seleccionador espanyol Lopetegui. L’abril i el maig seran importants per al futbolista de Reus.
Tots aquests detalls deixaran la seva empremta, per bé o per mal, en el que passi les pròximes setmanes. I des d’avui mateix. En aquest repàs, l’Athletic Club arriba avui al Camp Nou amb els bioritmes canviats, després d’una mala experiència a l’Europa League.
No se sap què pesarà més en els de Bilbao, si el desencant d’haver quedat eliminats, o l’alleujament de deixar enrere una competició que a estones sembla un món sense civilitzar: com una regressió al futbol dels anys 80, quan dominaven les bengales i les baralles entre bandes als voltants dels estadis.
S’hauria de rematar amb la frase dels psicòlegs de guàrdia: avui comença tot.
