En mans de Merkel i Macron

Així estan les coses, a Europa, als anys 60 anys de la constitució del projecte polític més exitós del segle XX. La UE està en mans d’una cancellera que inicia amb dificultats el seu quart mandat, i d’un jove president francès d’estil liberal al qual només recolzen la meitat dels seus conciutadans. És el conegut eix francoalemany, que segueix determinant el futur de la UE. Només cal comparar-lo amb el dels anys 90, que encapçalaven Kohl i Mitterrand per comprendre que està una mica gripat.

Si recorrem la resta de la geografia política europea, observem que corre el perill de girar en el buit, sense capacitat per transmetre energia a altres països de la UE. El Regne Unit se n’està anant. Espanya ja no està en mans d’un socialista amb majoria absoluta sinó d’un Rajoy capitidisminuït, acorralat per la corrupció i preocupat per l’auge d’un partit que li planta cara. A Itàlia, més de la meitat de la població ha donat el seu vot a tres partits euroescèptics. ¿Què queda doncs d’aquell moment fundacional on democristians i socialdemòcrates compromesos amb l’Estat del benestar constituïen el mainstream de la política europea? La dreta nacionalista i populista compta amb més del 20% a Polònia, Dinamarca, Bèlgica, Àustria i Hongria. Un percentatge que no sempre dona per governar, però sí per fastiguejar.  En aquest context, ¿què cal esperar del debat obert per Brussel·les sobre el futur de la UE?

És una llàstima que el context regional sigui tan advers quan Merkel i Macron semblen disposats a agafar el timó i la Comissió ha plantejat el debat en termes rellevants. Sobre la substància del que ha de ser Europa, no només sobre els procediments per governar-la. També ho és que a Catalunya estiguem en una altra cosa, perquè el que sigui la UE determinarà més el nostre futur que els debats locals que tant ens enlluernen. En aquest capítol, la comparació amb els anys 90 és depriment: mentre que Pujol va aconseguir que la política meridional de la UE passés per Barcelona, ara vivim de la il·lusió que la política catalana passi per Brussel·les.

El debat va començar fa cosa d’un any, amb un White Paper de la Comissió que obria en canal el futur de la UE. ¿Què volem –planteja el document–, anar tirant com fins ara o fer més? ¿Reduir la UE a un mercat únic o avançar amb més ambició política, encara que hàgim de deixar de costat els que ho no volen? Com era d’esperar, el debat ha dibuixat dues visions: la dels que volen més Europa i la dels que en volen menys. Amb molts matisos, aquesta és l’autèntica línia divisòria. El debat pot semblar abstracte però no ho és. Més Europa vol dir democratitzar unes institucions anquilosades però també progressar en la integració per donar resposta als reptes de la globalització. Suposa preservar els valors de la UE sacsejats per les pors col·lectives que pateixen les societats europees i que utilitzen els extremistes i la dreta tradicional. Espanya és un laboratori on s’experimenta aquest retrocés, amb l’independentisme català com a pretext. Més Europa suposa també desenvolupar la dimensió social de la UE, amb un horitzó ple de desafiaments a causa de l’envelliment de la població i la marginació laboral dels joves. Vol dir moltes més coses, com iniciar polítiques comunes per a la gestió de la immigració, la seguretat i la defensa.

¿EXISTEIXEN els elements  per fer més Europa? La majoria dels estats no hi estan interessats. Macron i Merkel han avançat idees, però cada vegada que es reuneix el Consell (els estats) les reformes s’ajornen. Fins i tot aquelles que no suposen canvis substancials en les polítiques sinó certa innovació en la manera d’administrar i liderar la UE. Per exemple, que es fonguin la figura del president del Consell i el de la Comissió de tal manera que Europa tingui un líder capaç de parlar de tu a tu amb Trump, Putin o Xi Jinping. 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La por s’ha instal·lat en les nostres societats i molts polítics viuen d’aquesta por. Si s’imposa, impedirà fer front als reptes als quals  s’enfronta Europa. En només mig segle, el seu PIB ha passat del 40%  mundial al 20%. I en un segle, la seva població ha passat del 25% al 6% de la del planeta. La UE segueix sent el lloc del món on es viu millor i més lliure, però molts joves comencen a pensar que viuran pitjor que els seus pares. Aquest és l’autèntic desafiament que Merkel i Macron, i els que vulguin seguir-los, han d’encarar perquè es mantingui l’adhesió al projecte europeu.