L'exprés de Londres

Ara fa 25 anys, per Setmana Santa, vaig anar per primera vegada a Londres, i aquell va ser certament un viatge musical. Com que no teníem un ral, amb un amic vam agafar el vol més barat i vam arribar a l’aeroport a les onze de la nit. No havíem reservat hotel, santa innocència, però al’oficina de turisme ens  en van trobar un a Earls Court. Es deia Ramses i l’habitació, a la planta baixa, estava impregnada d’una olor de curri que ens feia els somnis més exòtics. L’endemà al matí vam sortir a recórrer la ciutat amb una sensació de pròxima:també vivíem en les cançons que ens agradaven des de l’adolescència.

Ens havien donat algunes adreces de bars, llibreries i botigues de discos al Soho. Vam anar a Charing Cross perquè sortia en una cançó d’Everything But The Girl. Vam perdre’ns a Tower Records. En un quiosc vam comprar el Melody Maker i el New Musical Express, les revistes que marcaven el pas del pop britànic. Les llegíem al pub, davant d’una pinta de cervesa negra, i ens meravellaven les llistes de concerts, els noms de sales mítiques com el Marquee i el Hammersmith, els anuncis que buscaven un bateria mod, un baixista de rockabilly, una cantant «estil Debbie Harry».

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Aquells dies la ciutat estava plena de pòsters d’un nou grup. Un dibuix ambigu en què dues persones es feien un petó i un nom: Suede. En una botiga vaig demanar escoltar el disc: va sonar So young i al sentir les guitarres cristal·lines i la veu aguda de Brett Anderson vaig saber que havíem anat a Londres per trobar els substituts de The Smiths. L’eufòria de la descoberta va continuar durant quatre dies més, buscant alguna gravació pirata de l’últim concert de The Jam, o seguint la pista de Vic Godard, i vam tornar a casa una mica més savis i més mundans.

Aquesta setmana el New Musical Express ha publicat el darrer número de la seva edició en paper, una mena de mort anunciada després d’una llarga decadència. D’aquell Londres que vaig veure fa 25 anys ja no en queda gairebé res, ni les botigues ni la majoria de grups, només la nostàlgia fàcil que ens dicta articles com aquest. I els discos, per sort.