EDITORIAL

Set anys de guerra a Síria

D'Assad a Occident, són molts els culpables del drama que viu el país àrab

1
Es llegeix en minuts
mbenach42498598 ist10  afr n  siria   13 03 2018   desplazados internos proc180314160449

mbenach42498598 ist10 afr n siria 13 03 2018 desplazados internos proc180314160449 / AREF TAMMAWI

Només es poden atribuir a un fracàs col·lectiu els set anys de conflicte bèl·lic a Síria. Tractant-se d’un desastre en què les responsabilitats són múltiples, seria inacceptable deixar les culpes en el plural genèric perquèuna culpa generalitzada exclou la individual. Aquí no es tracta de la indefinida comunitat internacional. En aquest cas els culpables, en més o menys grau, tenen nom i cognoms. El primer, Baixar al-Assad, el president sirià, hereu dinàstic d’un poder autoritari, incapaç d’atendre les justes demandes d’una població cansada de la corrupció i de la falta de feina. La brutal repressió d’aquests demandants en una manifestació va desencadenar aquesta guerra el 15 de març del 2011.

Després hi ha l’oposició i les milícies que no van saber fer un front comú i van obrir així la porta al gihadisme que en una part del país va instal·lar el seu califat fet de la més repugnant violència extrema. També hi ha els veïns sense frontera directa, l’Aràbia Saudita i l’Iran, els dos països que emparant-se en un diferent concepte de l’islam han traslladat a territori sirià la seva guerra per erigir-se en la potència regional. I el país amb una llarga frontera, Turquia, on l’autoritari Recep Tayyip Erdogan combat la seva particular guerra contra els kurds en territori sirià i utilitza la qüestió dels refugiats com a mercaderia en un mercat.

La por d’un nou Afganistan o Iraq va frenar en els inicis de la guerra el president Barack Obama, i no va saber respondre quan el règim d’Assad, utilitzant armes químiques, va superar les línies vermelles que havia imposat el president dels EUA. Ara amb Donald Trump, l’estratègia nord-americana és una incògnita que només beneficia Rússia, que té un president que ha sabut, a més de mantenir la seva única base al Mediterrani, convertir-se en el valedor d’Assad i erigir-se en agent imprescindible.

És cert que la UE també és responsable, però el que s’ha de deixar clar és que ho són els seus 28 membres, i els seus respectius governs, que vergonyosament han incomplert els principis d’humanitat que teòricament inspiren la Unió. La guerra ha provocat mig milió de víctimes mortals, la major part civils, i més de deu milions de desplaçats. Milers de persones fugien encara ahir de Ghouta oriental. Gràcies a tots i cadascun dels responsables, el Pròxim Orient torna a ser un infern.