Al contraatac

La moda dels successos

Enfront dels grans successos reconforta saber-nos enfadar tots junts, colze a colze, amb la dolenta que ha matat per ressentiment. Però és trist que només ens uneixin coses així, dolors compartits, i no projectes il·lusionants

2
Es llegeix en minuts

Tornen a estar de moda els successos. Quan jo era petit es considerava un gènere informatiu menor i fins i tot semblava de mal to i poca educació anar pel carrer amb El Caso, el principal setmanari de l’especialitat. Per subratllar la seva presumpta qualitat, els diaris que presumien de seriosos dedicaven poc espai a la sang dels delictes comuns. En aquella Espanya grisa i de silencis hi havia també molta sang de l’altra en els interrogatoris de les comissaries i les casernes de la Guàrdia Civil, però aquella mateixa premsa en parlava encara menys. Després, quan la televisió es va convertir en el gran protagonista informatiu, els successos van ser rehabilitats i dignificats com a gènere, encara que el que van arribar a fer alguns mitjans en temes com les nenes d'Alcàsser ha passat merescudament a la història de les escombraries.

Ara ha crescut molt el temps que les televisions –i el que no són les televisions– dediquen als successos, que superen a vegades la política, l’economia i el seguiment de les altres coses de la vida. A vegades es tracten amb enfocaments interessants que reflecteixen cap on van les tendències de les conductes, però en altres ocasions són pur morbo o s’emeten simplement perquè la cadena té imatges d’impacte –inundacions en països llunyans, per exemple– d’assumptes sobre els quals ni tan sols es pren la molèstia de proporcionar dades concretes o fer seguiments de les seves conseqüències. Aquest auge estén la sensació que cada vegada passen coses més horribles, quan l’única cosa que passa és que abans s’informava menys sobre aquestes qüestions, que passaven igual que ara, o que l’autocensura periodística explicava ensenyant menys o sense tantes dades explícites sobre els seus pitjors detalls.

 

Notícies relacionades

El que ha passat a Espanya amb la informació sobre el Gabriel respon a aquesta moda, però tantes hores de bombardeig potser són degudes subliminalment a una altra qüestió. Aquests grans drames uneixen la gent, tota mena de persones i a tot arreu, al voltant de sentiments comuns de dolor i indignació. I això passa en un país presidit precisament per la desunió respecte a gairebé totes les altres coses. Pensant en el Gabriel, la majoria de la gent se sentia pertanyent a una amplíssima majoria que vibrava en la mateixa direcció, quan el dia a dia ordinari és més aviat el contrari: divisió pels partidismes que ens han inoculat, tensions atiades entre territoris, donar la culpa de les injustícies a tals o tals però mai als meus, igual que la responsabilitat del robatori de diner públic...

Enfront dels grans successos reconforta saber-nos enfadar tots junts, colze a colze, amb la dolenta que ha matat per ressentiment. Però és trist i retrata el nostre baix nivell que només ens uneixin coses així, dolors compartits, i no projectes il·lusionants.