IDEES
Jo la vaig veure primer
zentauroepp42280589 icult pelicula aniquilacion de alex garland natalie port180315101446 /
Dilluns Netflix va estrenar Aniquilación, pel·lícula de ciència-ficció dirigida per Alex Garland al voltant de la qual hi havia molta expectació. Al cap de poc temps, abans fins i tot que passessin les prop de dues hores que dura, van començar a ploure a internet les crítiques i, sobretot, les microcrítiques. L’efecte era similar al diluvi de likes i comentaris que cau sobre la foto del més famós d’Instagram. I les opinions, tret d’excepcions, tampoc eren diferents de les que activa aquesta xarxa social: impulsives, polaritzades i extremes (de l’elogi desmesurat a la destrossa).
Potser només ens hem adaptat a la urgència del present i hem accelerat
per instint el procés de selecció
Una de les moltes coses que han portat els brutals canvis en la manera de fer i consumir audiovisual és, sens dubte, l’auge de la crítica exprés, la rapidesa i l’ímpetu amb què ens ventilem les pel·lícules. No parlo tant dels crítics professionals, que fins i tot escrivint contra rellotge ens hem d’aturar en les pel·lícules, com del crític que tots portem dins. No escric de totes les pel·lícules que veig, i com a espectadora em deixo portar sovint per aquesta fúria: vaig voler veure Aniquilación de seguida que la van pujar, encara no s’havia acabat i ja sabia que era boníssima i, si no m’arriba a enganxar desbordada, m’hauria llançat a tuitejar sense filtre. No hauria sigut la primera vegada. I segur que amb la pròxima estrena-esdeveniment on line (no és un fenomen exclusiu del VOD, però la facilitat d’accés al film accelera el procés) entraré de cap en una competició tan excitant : «Jo ja l’he vist: obra mestra» / «Jo ja l’he vist: horrible».
Tot i disfrutar del joc, fins fa uns dies pensava que tot això era injust, que ens estàvem ventilant les pel·lícules amb un desvergonyiment important. Ara no ho tinc tan clar. Potser només ens hem adaptat al present i, més que respondre amb actes reflexos (aquestes opinions exprés i, en principi, passionals), simplement ens hem acostumat a la urgència i hem accelerat per instint –i supervivència– el procés de selecció. Obro el debat. Això sí, estic convençuda que, al final, les pel·lícules bones poden amb els tuits rabiosos i les dolentes, vençuts els hypes insòlits, s’acaben esvaint.
