Les cançons mai fan soroll

Em sap greu, sincerament, no haver sabut interessar-me per allò que canten molts grups musicals d’avui. Admiro, això sí, la seva capacitat instrumental i la força de projecció que els caracteritza. Però jo sóc un vell amic de les cançons, que tenen un antecedent molt llunyà. Se sap que cap a l’any 1520 va aparèixer un nou tipus de cançó, la chanson parisenca, que tenia el seu origen en els trobadors. També molts anys després, la forma musical es supeditava a l’expressió poètica. A les paraules. 

Progressivament, la poesia i la música es van anar superant. Que és com dir que la veu i els instruments s’independitzaven. Així, en el meu temps, se celebraven recitals de poemes i recitals de cançons.

La percussió instrumental ha estat decisiva per posar a prova la qualitat del seu poder.

Els violins, els saxos, el clarinet, la guitarra tenen uns límits de protagonisme sonor, mentre que els instruments electrònics tenen un poder considerable.

Però la potència és un valor que pot ser inadequat en molts casos. La persona que parla amb una veu forta, contundent, que no té cap raó, sembla que hagi de ser més considerada. Sovint, a més, renuncia a una possible credibilitat. Les exageracions no tenen crèdit.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Trobo admirable, discreta i a la vegada profunda la delicadesa d’una cançó francesa que tradueixo: «Encara que la boira la mossega, la velleta recull branques mortes del bosc per escalfar el bon home, l’home que morirà perquè li toca l’hora. L’home que havia estimat i que ella estimava...»

El lector comprendrà que una cançó pot ser tan senzilla com profunda. Només amb una veu sàvia, ben matisada i el subratllat discret d’una guitarra. ¿Tindria èxit, avui, un grup de cantants que es diguessin Els Antiquats?