La desigualtat

L'espai de l'home

L'espai públic és de l'home, i només cal veure qui i sobretot com se sostenen les pancartes de les manifestacions quan són mixtes

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp42444252 valencia 8 3 2018  huelga feminista del 8 m  foto miguel lor180308184146

zentauroepp42444252 valencia 8 3 2018 huelga feminista del 8 m foto miguel lor180308184146 / Miguel Lorenzo

Durant el mes de març les dones ens dediquem a assistir a actes, taules rodones, debats, tertúlies, conferències, exposicions. Com que el dia 8 vam decidir que ens plantàvem i paràvem el món, ens reclamen la resta del mes. Aquest any hem parlat, sobretot, potser perquè tenim estadístiques i dades i la desigualtat ja no sembla una invenció de les feministes; deia que aquest any hem parlat sobretot de la bretxa salarial, que és una altra de les tantes formes del masclisme que patim les dones. Però en les diferents trobades acaba sortint a la llum una queixa més aviat moderna, més aviat sistematitzada, que ara anomenem micromasclismes i que durant molt temps va ser, simplement, la normalitat.

L’espai públic és de l’home, i només cal veure qui i sobretot com se sostenen les pancartes de les manifestacions quan són mixtes. Si parlem del manspreading en el transport públic, hauríem d’analitzar també com es col·loquen a la primera i la segona fila els polítics, i com les dones acaben sostenint la capçalera amb un braç i de perfil.

Notícies relacionades

PER NO parlar de l’espai públic o privat, diguem-ne, sonor. Observo últimament com en les reunions els homes porten la veu cantant. Quan s’obre la ronda de preguntes, alcen la mà. Si no fos perquè intento no quedar-me en la superfície i les primeres conclusions no m’acaben de satisfer, podria pensar que les dones o bé no tenen iniciativa o bé no tenen res a dir. He comprovat, en canvi, que els homes que alcen el braç i agafen el micro sovint reflexionen en veu alta, sense aportar res de nou al debat. Si abans hi ha hagut un discurs, acostumen a repetir les mateixes idees amb les seves paraules.

La gestió del temps, que podria ocupar part de la reforma horària, és també –una altra qüestió més– camp per al feminisme. Si les reunions duren tres hores, i només dues són útils, moltes ens cansarem d’assistir-hi i ens responsabilitzarem de certa verborrea alfa callant. S’haurà de buscar una paraula en anglès perquè alguns ho entenguin.