Al contraatac
Divertir-se
Potser a les reivindicacions molt raonables i edificants dels últims temps hi podríem afegir la del dret a la diversió. Per això sí que em manifestaria
icoy35992677 oscar tusquets161022163622 /
L’altre dia parlava amb un amic arquitecte d’un dels primers edificis que van projectar el meu oncle Óscar Tusquets i Lluís Clotet a Barcelona, unes vivendes a l’avinguda de Josep Tarradellas de l’Hospitalet.
El meu amic m’explicava que aquell edifici el va marcar i va despertar en ell el desig de ser arquitecte molts anys abans de saber que era un projecte de Clotet-Tusquets, molts anys abans de saber ni tan sols qui eren Lluís Clotet i Óscar Tusquets.
Al preguntar-li per què l’havia impactat tant aquell edifici em va respondre: «És divertit. Es nota que es van divertir al projectar-lo, això sempre es percep i és una gran lliçó. Ara només ens ensenyen a turmentar-nos, per escriure, per dissenyar, per a tot».
Recordo que quan era petita, l’oncle Óscar anava a dinar a casa dels meus avis els dijous. Eren els dinars més divertits de la setmana. L’Óscar sempre explicava coses, sempre tenia idees, sempre ens feia riure, sempre feia enfadar la meva àvia. De la meva família vaig aprendre, sobretot, a divertir-me.
Entretenir el proïsme
I potser també és aquesta la principal lliçó del maig del 68, de la gauche divine i de Woodstock: divertir-se. Cosa que no vol dir prendre’s les coses a la lleugera; es pot treballar molt seriosament divertint-se, posant-se a prova, fent cedir les nostres pròpies limitacions, jugant.
La gent s'ha acostumat a avorrir-se. Per exemple, amb la parella (en general no es passa de l'amor a l'odi, es passa de l'amor al tedi)
Tinc la sensació, potser errònia, que en l’actualitat tot el que és important s’ha convertit en seriós, en transcendent i en greu. Fins i tot els escriptors oblidem a vegades que no- més som bufons el deure dels quals és entretenir el proïsme.
La gent s’ha acostumat a avorrir-se. S’avorreixen amb la parella, mortalment (en general no es passa de l’amor a l’odi, es passa de l’amor al tedi), s’avorreixen treballant (o potser no s’avorreixen, però tampoc es diverteixen) i s’avorreixen sols.
Però no és tolerable avorrir-se, no és inevitable, no és mai una mostra d’amor. És més aviat una mostra de deixadesa, una falta de respecte per la vida i cap a un mateix. No sé si es pot morir d’amor o de pena, el que és segur és que es pot morir d’avorriment, a mi m’ha passat unes quantes vegades. I matar d’avorriment també.
Els nens es resisteixen a l’avorriment, protesten i es lamenten. Els adults, en general, cedeixen. No sempre, és clar. Recordo la meva mare, una dona que va fer sempre el que li va donar la gana i que es va divertir tant com va poder, queixant-se amargament de l’avorriment. Però una cosa és tolerar l’avorriment i una altra de molt diferent és afirmar que és una cosa positiva que serveix per estimular la ment.
Potser a les molt raonables i edificants reivindicacions dels últims temps hi podríem afegir la del dret a la diversió. Per això sí que em manifestaria.
