Anàlisi

Barcelona: Hi ha motiu per a la preocupació

Avui, la recerca d'un Estat propi pot fer-nos perdre una posició de privilegi

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp503230 generico barcelona 92170628181217

zentauroepp503230 generico barcelona 92170628181217 / JULIO CARBO

Barcelona s’està veient sacsejada per un creixent temor a la pèrdua de rellevància. De sobte, les elits polítiques i econòmiques semblen despertar d’un dolç somni, i coincideixen a situar Ada Colau com a origen únic del desastre que alguns auguren per a la ciutat i que, si es confirma i donat el seu pes en el conjunt de Catalunya, arrossegaria tot el país.

Notícies relacionades

No pretenc convertir-me en defensor d’un govern municipal del qual m’allunya una exagerada política de gestos que pretén, suposo, dissimular la incapacitat per donar cos a les seves pretensions per construir un món millor. Però, més enllà de les carències del govern municipal, voldria referir-me als dos fets que, considero,  influeixen més en la desorientació actual. Per una banda, el procés. No és un detall menor com, fa anys, Barcelona va deixar de ser un actor polític amb veu pròpia per convertir-se en una peça més del moviment independentista. La primera expressió de Xavier Trias després de perdre les eleccions resulta significativa: «Ho lamento per tu, president», referint-se a com la pèrdua de Barcelona debilitava el projecte independentista d’Artur Mas. Per l’altra, una incomprensible autocomplaença de les elits polítiques i empresarials. A això m’he referit des de fa anys, sorprès per l’absència del mínim qüestionament d’una Barcelona que, en molt bona mesura, vivia de la inèrcia de temps en què sí que hi havia un projecte de ciutat, s’adoptaven decisions complexes, i s’aconseguien èxits rellevants.

He de retrocedir, com a mínim, als anys de Jordi Hereu per identificar èxits com el Mobile Congress, o decisions pròpies d’un líder polític com la construcció del túnel de l’AVE per sota de la Sagrada Família. Des d’aleshores, han predominat els gestos i la retòrica. A partir dels Jocs, i de la mà d’uns dirigents, públics i privats, capaços i amb visió a llarg termini, Barcelona va saber sortir de la mediocritat fins a situar-se entre les ciutats de referència al món. I ho va aconseguir sense necessitat d’un Estat propi. Avui, curiosament, la recerca d’un Estat propi pot fer-nos perdre aquesta posició de privilegi. Hi ha motius per -a la preocupació.