Vòmit

¿Aquant cotitza avui el litre de vòmit? És fàcil, gairebé instantani i dona amplíssims rèdits. Un grapat de paraules i les xarxes les estendran. El problema no és només la persona que expel·leix el seu fel, sinó l’animositat amb què ens llancem a banyar-nos-hi i a  compartir-lo. Potser és l’horror el que ens impel·leix a fer-ho. O el dolor o la provocació o la denúncia pública. Però, al final, no fem res més que expandir l’acidesa de la bilis. Corrompent-ho tot, fins al pensament.

«Que no s’escampi la ràbia», va dir Patricia Ramírez, la mare de Gabriel. «Que ningú parli més d’aquesta dona», va afegir. I aquesta petició, plena de saviesa i bondat, és un raig de llum davant del pou negre en què sovint es converteixen les xarxes. ¿Per què compartim les ofenses? ¿Per què les magnifiquem? ¿Per què ho fan persones amb rellevància pública, també polítics? ¿Per què els mitjans els presten l’altaveu? En el millor dels casos pot ser per un impuls de rebuig. Però potser hi ha d’altres motius bastant més foscos. Des de la temptació d’erigir-se en jutge sense judici o, molt pitjor encara, per la vanitat de generar més clics, de ser més coneguts, més populars… No són les xarxes el problema, sinó la influència que els atorguem i la facilitata amb què entreguem el nostre raciocini a escopinades sortides de les vísceres. Convertir les hienes carronyeres en influencers només ens envileix.