Cosir les llengües

Quan es va refundar el Centre Català del PEN, l’assemblea ambulant va votar a favor d’una definició d’escriptor català que, a més de l’ús de l’idioma, com a tots els PEN del món,  incloïa ser partidari d’«organismes estatals autòctons». Era l’any 73. Per burlar les prohibicions franquistes, la reunió es va celebrar en un autocar.

Els «organismes estatals autòctons» eren prou ambivalents com perquè els no independentistes fessin l’esforç d’interpretar-los en sentit autonomista, però la intenció era ben clara: si no ets partidari de l’Estat propi, com ara Josep Pla, potser ets un escriptor català, però sota sospita. L’altre dia, en la celebració dels 95 anys de l’entitat, ben pocs dels assistents es van descuidar el llaç o la bufanda groga. Fins i tot els que no el porten pel carrer. Som on érem. ¿Què en fem dels escriptors en català que no són republicans? Valentí Puig, Jordi Llovet o Lluís Maria Todó enalteixen la literatura catalana com pocs, però el pluralisme nostrat no paeix que pensin com pensen. No és fallada sinó falla tectònica.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

¿Què en faríem, en cas de república, dels escriptors catalans en altres llengües, és a dir, quasi tots en castellà? ¿La fi de l’anomalia? Un manifest que es va publicar fa poc per part d’un important col·lectiu d’humanistes afirma: «La literatura catalana i la cultura del nostre país necessiten, per desenvolupar-se i avançar, el suport d’un estat democràtic en forma de República». Si no és república i no acaba d’arribar, què. ¿Estancats o encongits?

Quan el català recula un pas és substituït pel castellà. Ara bé, ni l’idioma ni la literatura que vehicula no en tenen cap culpa. Hostilitat, ni tan sols dissimulada. Al contrari, l’únic fil de cosir es diu fraternitat. Fóra un gran detall que els escriptors republicans en castellà, que n’hi ha més dels que molts es pensen, deixin de tenir motiu per sentir-te doblement exclosos.