Anar al contingut

Amb la CUP hem topat

Marçal Sintes

Llevat que hi hagi un estrany miracle, l'independentisme haurà de buscar un tercer candidat que passi el càsting cupaire

No és que la CUP sigui tossuda, és que està en la naturalesa de l’escorpí acabar amb la granota, encara que això suposi la mort de tots dos. Els electors van ser responsables al retallar la seva representació a tan sols quatre diputats. Però l’atzar, els jutges i el Tribunal Constitucional han fet que aquests quatre diputats segueixin sent massa. A l’haver-hi dos diputats a Brussel·les (Carles Puigdemont i Toni Comín) que no poden votar, la suma entre Junts per Catalunya (JxCat) i ERC queda reduïda a 64 representants, un menys que els de l’unionisme (Ciutadans, socialistes i Partit Popular).

Encara que per altres camins, es reprodueix una situació similar a la del 2015, quan la CUP, malgrat els esforços que es van fer per convèncer-la, va acabar enviant «a la paperera de la història» el presidenciable que els catalans preferien, Artur Mas. Des d’aleshores, quan els anticapitalistes disposaven de 10 escons, fins avui, la CUP no ha deixat de condicionar l’estratègia i l’acció independentistes molt per sobre de la seva representació, amb conseqüències nefastes (no tot el que s’ha fet malament és culpa de la CUP, certament, però sí que ha sigut un factor extremadament negatiu).

Els anticapitalistes tenen novament més poder del que haurien de tenir. I tornem al mateix. La granota segueix exposada al mortal agulló. La CUP es nega una altra vegada a deixar de ser part del problema per passar a ser part de la solució, com recentment li ha reclamat Oriol Junqueras. Els cupaires segueixen parlant d’implementar i materialitzar la república, com si la república existís. Tampoc reconeixen la derrota, per una altra part, anunciada, que es va produir després de la declaració d’independència del 27 d’octubre.

La proposta que JxCat i ERC han fet arribar a la CUP perquè col·labori recorda la que JxSí va presentar també a la CUP després de les eleccions del 2015. La CUP va acceptar llavors aquell document pensat per complaure-la i després va descavalcar Mas.

Llevat que es produeixi un estrany miracle, l’independentisme haurà de trobar un tercer candidat, després de la renúncia de Puigdemont i la decisió –política i polititzada– del jutge Pablo Llarena sobre Jordi Sànchez. Un tercer candidat que –si Puigdemont i Comín no renuncien als seus escons– haurà de superar el rigorós càsting de la CUP, cosa que redueix bastant el nombre de diputats amb possibilitats. La hipòtesi d’una repetició de les eleccions continua sent, digui el que digui el president des de Brussel·les, una clara temeritat.

Per tant, el primer objectiu segueix sent el mateix: escollir president de la Generalitat i formar govern. Un govern que, a més de néixer, haurà de presentar un projecte clar i realitzable. Al meu entendre, això no és incompatible, encara que així ho presentin alguns, amb el rebuig del conjunt de l’independentisme als abusos i despropòsits que, en el seu afany de càstig, venjança i humiliació, cometen diàriament el Govern espanyol i els aparells de l’Estat. Governar i plantar cara no són vies alternatives. Són, totes dues, un deure. 

0 Comentaris
cargando