Anar al contingut

continuïtat en xinesa

El poder i la glòria de Xi Jinping

Georgina Higueras

El president xinès ha aconseguit eternitzar-se al poder i entre els seus grans desafiaments hi ha fer front a la gegantina bretxa entre rics i pobres

Des del moment en què el XIX Congrés del Partit Comunista Xinès (PCX) es va clausurar, l’octubre passat, sense que hi hagués hereu del seu secretari general es va fer evident que el segon mandat que Xi Jinping iniciava no seria l’últim. El líder, que ha recollit tant de poder com Mao Zedong, va voler oficialitzar la seva entronització indefinida amb la reforma de la Constitució, ja que els estatuts del partit no imposen límits a la direcció. L’obedient vot de 2.958 diputats, d’un total de 2.964, ha aixecat la restricció al màxim de 10 anys que pesava sobre el president i el vicepresident de la República Popular, dos càrrecs representatius fins que Deng Xiaoping va forçar el 1993 la dimissió de l’aleshores cap de l’Estat, Yang Shangkun, per enfortir Jiang Zemin, quasi un desconegut fins que el va ascendir a secretari general després de la crisi de Tiananmen.

La decisió de Xi té un enorme cost en la imatge internacional de la Xina, ha propiciat una allau d’articles en contra seu a tot el món i ha donat carnassa a la dissidència, tant externa com interna. Després de l’alt preu que van pagar centenars de milions de xinesos pels abusos de poder de Mao, ningú a Occident defensa el que sembla el retorn a una dictadura, però l’absoluta majoria dels xinesos rebutgen qualsevol mena de comparació entre la política que va regir els seus destins fa mig segle i l’actual.

Xi s’ha aixecat sobre els dos càncers –la corrupció i la contaminació mediambiental– que corroïen la Xina, quan es va convertir en secretari general el novembre del 2012, per guanyar-se el suport incondicional de les masses. No obstant, la fàcil purga dels seus enemics polítics per «suborn i malversació de fons públics» li ha comportat també una poderosa oposició interna, amagada a l’espera que li arribi el torn. Des de la seva fundació el 1921, el PCX ha albergat faccions irreconciliables que en ocasions s’han enfrontat amb sang i foc.

La revolució empresa per Xi Jinping per transformar l’economia i fer de la Xina una potència tecnològica en lloc de manufacturera, va fer aixecar les espases dels dirigents de les grans empreses estatals, cada una amb milions de treballadors. Després d’anys d’anar per lliure, l’oposició a la supervisió del Govern central i a reduir la sobreproducció i el nombre d’empleats, ha sigut visceral. Encoratjats com magnats de la nova Xina, molts es van aliar amb governadors i líders comunistes provincials per reforçar el seu rebuig a les ordres provinents de Pequín.

Trencant el límit del seu mandat, Xi Jinping té les mans lliures per fer realitat aquesta transformació econòmica amb vista a situar la Xina al capdavant del món, de la mateixa manera que pot prosseguir la seva popular i necessària lluita contra la corrupció i la contaminació. El seu taló d’Aquil·les serà la brutal desigualtat social. Si no aborda el problema amb mesures eficaces, la repressió i el control de les xarxes socials i els mitjans de comunicació no impediran que la gegantina bretxa que ja hi ha oberta entre rics i pobres acabi empassant-se el partit comunista i la glòria de Xi Jinping. 

Temes: Xi Jinping Xina

0 Comentaris
cargando