Dones i homes

Analitzàvem a classe un poema de Gabriel Ferrater: "'Ella dorm. L'hora que els homes ja s'han despertat, i poca llum entra encara a ferir-los'". I una de les meves alumnes va mostrar la seva preocupació davant aquestes paraules a l'endevinar-hi tocs masclistes. "¿Per què?", li vaig preguntar. Ella va venir a dir que l'home, els homes, s'han aixecat per anar a la feina mentre ella, elles, s'ocuparan plàcidament de les tasques domèstiques.

Li vaig assenyalar que, segons el meu parecer, la intenció del poeta era apuntar aquesta soledat acompanyada a aquesta hora màgica que precedeix el dia, i que aquest instant únic bé podria ser sentit i descrit per una dona en cas que hagués sigut ella la primera a llevar-se -cosa molt factible en el cas de Ferrater, a qui li agradava aprofitar les últimes copes de la matinada. La cosa va acabar en taules. Després, a l'hora de decidir amb l'alumnat si faríem vaga, una altra noia em va indicar que em podia abstenir, ja que l'aturada i les manifestacions havien de ser secundades únicament per senyores, per visibilitzar així el seu protagonisme.

Davant la meva estupefacció per ser considerat el bàndol enemic d'una guerra que no desitjo, vaig decidir trucar a la meva amiga i col·lega d'EL PERIÓDICO Emma Riverola, gens tèbia en terrenys de determinació feminista. Li vaig explicar, entre preocupació i broma, el meu cas, i ella, com Doña Elena Francis al seu consultori, va respondre: "Estimat amic: ¿recordes que fa un quant temps vas citar en un article teu un proverbi que em va encantar, 'Voteu molt roig, que després ja es destenyirà'. Doncs mira: tres quarts del mateix". Gràcies, Emma. Vull felicitar el també amic i col·lega Josep Maria Fonalleras per apuntar en la seva columna el trotskista concepte de “revolució permanent” com a llibre d'estil per millorar dia a dia i detall a detall la nostra futura relació amb les persones de l'altre sexe (així com, naturalment, amb les del nostre).

La vergonyant bretxa salarial

Notícies relacionades

Revolució permanent

Testosterona antiprocés

No: la gran guerra, la més antiga i cruenta no va ser ni és entre blancs i negres, ni rics i pobres, ni jueus i musulmans, sinó entre home i dona. ¿Com es pot imaginar que en la, segons proclamen, tan democràtica Espanya, la bretxa salarial entre sous femenins i masculins desbordi el vergonyant diferencial del 23%? ¿No s'hauria de treure urgentment a la llum les empreses privades i institucions públiques que practiquen amb tota naturalitat aquest apartheid?

Sí, vaig decidir renunciar a un dia de sou -fastiguejat de localismes- pel seu caràcter universal, per ocupar la plaça vacant d'Inés Arrimadas, i, sobretot, per posar-me en la pell de tantíssimes dones (i homes) que, tot i ser les més necessitades, no hauran pogut participar en la vaga perquè els seus disminuïts ingressos i els seus delicadíssims contractes en precari no ho aconsellen en absolut.