Anar al contingut
¿Què hauria fet el Papa de Roma?

¿Què hauria fet el Papa de Roma?

JOAN TAPIA

El llibre de Santi Vila és una peça bàsica per entendre com va fracassar la independència

El procés no s’ha acabat bé. Però dos llibres, el de Joan Coscubiela i el de Santi Vila, semblen destinats a ser grans èxits de Sant Jordi. I tots dos són crítics, però llunyans a l’unionisme. Tots dos reivindicaven un referèndum pactat.

El de Vila, dimitit hores abans de la proclamació de la independència, té un interès específic perquè és una peça bàsica per saber el que va passar el dijous 26 d’octubre a la matinada al Palau de la Generalitat. Puigdemont, reunit amb els seus consellers i l’estat major separatista, va comunicar que després d’una laboriosa mediació del lehendakari Urkullu anava a convocar eleccions per salvar l’autonomia i evitar l’aplicació de l’article 155. Al punt al qual havien arribat les coses era la solució menys dolenta. Va afirmar que no convenia tornar a la preautonomia i va callar que era el que li pregava una missiva de president Pujol. El president va mostrar la seva decisió i Oriol Junqueras va puntualitzar que no hi estava d’acord però que no diria res en contra. Encara que a Esquerra hi havia gent com Carles Mundó, conseller de Justícia, que  advocava per les eleccions, Marta Rovira i d’altres s’hi oposaven. I Oriol Junqueras, que en una reunió del Govern s’havia negat a expressar la seva opinió (adduint que seria candidat), i que ja es devia ensumar la cosa (això és una suposició) va suggerir convocar eleccions en aquell mateix moment.

Però Santi Vila, el conseller que més havia lluitat per la solució, va dir que les coses s’havien de fer bé. A cap país seriós es convocaven eleccions a les dues de la matinada. Era obligada una roda de premsa l’endemà.

I tot es va torçar. La reunió del grup parlamentari de Junts pel Sí (que no se sap per què es va convocar) va ser un plor generalitzat i hi va haver molta censura. ERC li va dir a Puigdemont que es veia obligada a sortir del Govern. Ni més ni menys, però Rufián va disparar el famós tuit de les 155 monedes de plata. Dos diputats del PDECat van anunciar la seva dimissió. I una manifestació estudiantil a favor dels Jordis es va plantar davant el Palau protestant per la traïció.

I el president va fer marxa enrere. ¿Va ser per culpa d’ERC? Puigdemont sosté que no hi va haver garanties de Mariano Rajoy, però tampoc n’hi havia de matinada. Una font seriosa apunta a una reunió crucial del president amb els convergents Jordi Turull, Josep Rull i Lluís Corominas després del plor del grup parlamentari.

¿El Palau es va convertir en un galliner? El que és incontrovertible és que Puigdemont va fer marxa enrere. Potser perquè l’estat propi s’havia transformat –per molts– en una mena de religió verdadera de la qual no es podia abjurar.

¿S’imaginen que el Papa de Roma tingués una nit la revelació divina que Déu no existeix? ¿Què faria el diumenge a l’hora de l’Àngelus? Actuar com sempre perquè no s’atreviria a desmentir la veritat tan predicada. Potser és una cosa així el que li va passar a Puigdemont (i a Junqueras) el 26 d’octubre. No es van atrevir a dir que allò tan promès no podia ser. Van preferir carregar, i fer carregar a Catalunya, amb les conseqüències.