ANÀLISI
Davant el mirall
Simeone intenta reivindicar-se amb el sistema que, amb matisos, comparteix amb Valverde però l'esperit és molt diferent
lmendiola42394112 barcelona 04 03 2018 deportes valverde y sime180305191157 /
Érem com adolescents, ens encantava mirar-nos al mirall. Ens vèiem alts i guapos. Ens ho deia tothom, i ens ho crèiem. I va arribar un moment en què ja ni ens hi fixàvem. Amb les presses, vam deixar de pentinar-nos. A poc a poc va deixar de preocupar-nos que cada mitjó fos d’un color diferent, perquè ningú s’hi fixava. I així vam anar deixant de banda els detalls. Fins que va arribar el dia que vam deixar de mirar-nos al mirall. Però ja no era una badada: teníem por de mirar i que el que veiéssim no ens agradés.
Simeone, de manera poc innocent, va creure que feia falta tornar-nos a posar davant del mirall, que veiéssim el 4-4-2 que ha arribat dissimuladament, fruit de la necessitat i que ha vingut per quedar-se, almenys de moment. El que va passar per alt el tècnic argentí és que el Barça ja es va posar davant del mirall a l’estiu, al perdre la Supercopa. Va ser llavors quan l’equip va assumir que, sense Neymar, ja no podia seguir dissimulant les entrades que apuntaven una incipient calvície.
El Barça no s’ha descuidat. Al contrari, té un entrenador tan conscient de les limitacions de l’equip que administra a consciència cada descans. Els passa igual als seus jugadors clau, que prefereixen arriscar el seu físic abans d’absentar-se. Per això, pot mirar-se al mirall i veure un equip compromès, i un equip que ha adaptat el seu sistema per supervivència però que no ha perdut la intenció de ser protagonista. I no sempre ho aconsegueix, a vegades fins i tot li toca defensar més del que voldria, com a la segona part davant l’Atlètic. Però manté l’ambició.
Disfressada d’elogis, Simeone amagava una reivindicació. El tècnic argentí, acusat sovint de representar l’antifutbol, veu en el sistema de Valverde l’oportunitat d’igualar la proposta dels dos equips. I, s’ha d’admetre, el 4-4-2 no és el nostre dibuix somiat, perquè es basa en una renúncia, d’un realisme que preferiríem obviar.
Però ja que ha posat el mirall, mirem-nos-hi tots. El Barça i l’Atlètic poden compartir sistema amb tots els seus matisos, però queda clar que no comparteixen el mateix esperit, perquè el Barça no planteja els partits des de la inferioritat ni des del conformisme. Potser tots dos defensin igual de bé, ho demostra l’estadística de gols encaixats, amb només un més per a Ter Stegen. Però no ataquen igual: el Barça suma 25 gols més a la Lliga que els matalassers, i això no és casualitat.
Simeone pretén embellir la seva proposta rebaixant la del Barça, o rebaixar la del conjunt blaugrana per embellir la seva. Sigui com sigui, el joc dels miralls, com al del Tibidabo, no deixa de ser simplement un efecte òptic.
