La feina més antiga del món

Deu, vint, trenta anys i ja t’has plantat als seixanta. Una vida sencera dedicada a parir, criar, cuinar, netejar, tot de feines imprescindible per tal que el món segueixi funcionant però gens reconegudes, tan poc reconegudes que ni es paguen. ¿Què te’n queda de tantes dècades pencant sense parar? La casa com una patena, el plat a taula, la roba neta i planxada. Queden sis fills, homes i dones que ja fa uns quants que cotitzen a la seguretat social. Tot per amor, es feia, abans aquestes coses es feien per amor i no dormir a les nits, llevar-te de matinada, no parar fins tard, rentar roba i més roba amb tan poc sabó, tot era per amor. I qui et manava de tenir-ne tant, de fills, et deien les privilegiades que, amb dues o tres criatures, es permetien el “luxe” de treballar fora de casa. 

T’ho vas ben creure allò que va dir un ministre, que una mestressa de casa estalviava ves a saber quantes pessetes en l’economia familiar. I tot aquell estalvi, ¿de què t’ha servit a tu que no rebràs mai ni un duro? només si et quedes vídua et pagaran finalment una pensió de riure, la meitat que la d’ell, pel simple fet que ell haurà “treballat” tota la vida i tu no.

Quan les nenes eren petites ja t’ho deien, "¿mama, per què no treballes?". I tu que te’n feies un fart de coure cigrons, sargir mitjons i fer vidres, un tip de fregar el terra perquè ell passés i te’l trepitgés sense miraments, ell que mai no va portar ni un trist plat a la cuina, que deixava la roba bruta escampada com si res. Culpa teva, et dirien les filles i les joves t’acusarien de no haver educat els nois en el feminisme.

Llei de vida

¿I tu què n’havies de saber de tot això? Esperaves que l’exemple de cuidar-te d’ells els faria conscients de la importància de la teva dedicació. Però no la vas reivindicar mai, no vas començar mai cap discurs dient “tot això que he fet per vosaltres...” Llei de vida, la teva obligació ancestral com a dona. I ara poses la televisió i sents que diuen que la culpa de tota la discriminació de la dona és de la maternitat.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Ara pla, resulta que has estat una bleda passant-te tants anys cosint els baixos de bates i pantalons, traient polls, preparant motxilles i farinetes, ara et diuen que t’has equivocat sent-hi sempre que arribaven, preparant el berenar, despertant-los quan començaven estudis i feines, no fos cas que fessin tard, l’entrepà a punt, no dormint quan començaven a sortir de nit.

També et deus equivocar ara recollint la seva canalla de l’escola, donant-los tàpers amb l’abundant menjar que no has deixat de cuinar tot i que ja no sigueu vuit sinó dos. Les teves filles, que no tenen temps de res, enfeinades a conservar els seus llocs de treball, t’ho agraeixen molt, que els donis un cop de mà però després, quan discursegen, quan parlen sobre la situació de la dona, sempre t’acaben dient que vas equivocar-te quedant-te a casa.