Ciència de pel·lícula

Soc un pel·liculer. Estudiants universitaris, expedicionaris que em segueixen per sabanes i deserts –o lectors (si n’hi ha) dels meus llibres–, tots suporten que intercali el discurs amb abundants al·lusions cinematogràfiques. ¿Per què? Perquè m’agrada el setè art, però, sobretot, perquè el cine és una potent eina pedagògica quan s’expliquen conceptes científics que podrien semblar complicats d’entendre. Si diuen que una imatge val més que mil paraules, opino que recórrer a una escena de pel·lícula pot aconseguir un resultat divulgador meravellós.

¿Es recorden del matemàtic de Jurassic Park –Ian Malcolm– resumint la teoria del caos en escassos segons? Es col·loca una gota d’aigua sobre la palma de la mà i afirma que mai podrem arribar a predir, amb seguretat, el punt exacte per on caurà a terra. I en aquestes pàgines, al parlar sobre el malentès origen de la violència humana, vaig al·ludir als primers homínids –armats d’ossos– que apareixen a  2001: una odissea de l’espai.

Cines del barri

Ara bé, aquesta verborrea pel·liculera presenta un inesperat problema. Soc del 69, vaig créixer amb 'Sesión de tarde', 'Sábado cine' i 'La clave' a RTVE, a més de les sessions contínues al cine del barri; per tant, si fins fa uns anys la majoria de pel·lícules escollides eren conegudes per oients i lectors, avui regna el buit quan a classe cito una joia del cel·luloide. «¡No l’hem vist!», és la resposta cada vegada més freqüent. Solució: segueixo buscant títols entre les estrenes recents.

Així, encara que considero que la primera entrega d’'El planeta dels simis' –la mítica en què Charlton Heston fa de capità Taylor– és la millor pel·lícula per estudiar els problemes que va haver de superar Charles Darwin, i el darwinisme, en la difusió de l’evolució i el nostre parentiu amb els grans simis (un altre títol clàssic és 'La herencia del viento'), ara em reciclo i recorro als diàlegs que ens ofereix la nova trilogia simiesca. També a Altamira –on Banderas dona vida a l’incomprès Marcelino Sanz de Sautuola–, o a la imprescindible 'Creation', centrada en la vida de Darwin, i les seves pors, en el moment d’escriure l’obra 'L’origen de les espècies'.

Però sorgeix un nou problema. ¿'Creation'? ¿Com puc referenciar-la si és una cinta anglesa ––produïda en el context del centenari de Darwin el 2009–- que mai es va estrenar aquí? Protagonitzada per Paul Bettany –el que poc abans havia interpretat el naturalista de l’HMS Surprise a 'Master&Commander'–, aquesta obra mestra no va merèixer ser projectada a les nostres sales comercials. El cine, quan adquireix el gratificant paper de divulgador de la ciència, fracassa entre els nostres conciutadans si es queda en l’ostracisme. ¿Buit intencionat?

Les teories evolucionistes

'Creation' va ser inicialment ignorada pels distribuïdors nord-americans pel rebuig, als Estats Units, de les «perilloses» teories evolucionistes, i a Espanya no seria publicada en DVD fins al 2013 (sota el tunejat títol de 'La duda de Darwin'). Al contrari, la indústria de Hollywood, i el 'lobby' neocon que la suporta, ens va col·locar a les successores d''Els deu manaments' i 'La Bíblia: Èxode i Noé'. Les vam exhibir a bombo i platerets. ¿Sospitós? Sí. És per això que davant la persistència del bel·ligerant tuf creacionista –criticat per Richard Dawkins en el seu llibre 'El espejismo de Dios'–, i altres plagues com el racisme o la desigualtat social, sens dubte estaria justificat que en els models educatius s’introduís una assignatura sobre la història del cine des d’un punt de vista pedagògic.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Igual que nenes, nens i adults han crescut amb les inesborrables imatges, al més estil 'Titanic', de parelles d’animals embarcant per la passarel·la de l’arca de Noè, seria genial que també ens forméssim amb les escenes i discussions evolucionistes de 'Creation'. O amb 'Man to man' i 'Venus noire' per entendre com, al segle XIX, es va anar a la caça d’humans africans per difondre –a les acadèmies europees– la falsa idea que pertanyien a una baula inferior de la humanitat.

Em refereixo als zoos humans de Londres i París, però que també van estar presents a Barcelona o Madrid; sense oblidar les fires de friquis –vegeu 'L’home elefant'– on s’exhibien, sense pietat, malformacions humanes. 'Frankenstein', de Mary Shelley, o 'Blade Runner', en canvi, obren el debat ètic sobre la gènesi artificial de vida. ¿Existeix una assignatura més apassionant que la ciència de pel·lícula?