Casualitats

Com més presumeix el Govern de recuperació econòmica, més es percep el malestar al carrer. Potser obliden com va acabar l’últim Executiu que es va posar a parlar de brots verds. La recuperació dels números no es tradueix a les butxaques i, tot i això, no són els joves els que es manifesten contra la precarització, la desigualtat o l’injust repartiment de les càrregues. Són els jubilats, que no tenen Twitter on indignar-se i recorren a la manera que sempre va resultar més efectiva: fer alguna cosa. Ara, Mariano Rajoy haurà de comparèixer al Congrés encara que sigui per explicar que la diferència entre propaganda i realitat impedeix apujar les pensions. Si posem tots els indicadors junts observaran millora econòmica, auge del descontentament social i caiguda de l’independentisme a Catalunya. No hi ha ànim sociològic en aquesta conjunció d’idees. Qui sap si només són casualitats.

Rajoy assegura que les enquestes el preocupen només un mes o dos abans de les eleccions. Llavors deu ser casualitat que el seu partit hagi encarregat la seva pròpia enquesta amb milers d’entrevistes per veure si l’encerten els altres sondejos que anuncien la fuga de votants cap a Ciutadans. Però que el PP hagi declarat la guerra a Albert Rivera també deu ser casualitat, com que  hagin posat data als Pressupostos perquè no proliferi la sensació de paràlisi.

Vivim en un mar de casualitats per on Ciutadans porta el seu discurs més enllà de Catalunya i de les llengües. El porta, de fet, a la pugna pel votant de la dreta. De la dreta i d’edat avançada, que és on sagna el PP. I vet aquí Albert Rivera amb la presó permanent revisable o actualitzant el que se’n va dir la llei Corcuera. Deien que s’havia fet vella la distinció entre esquerra i dreta i per això no s’entén aquest enfrontament amb mesures que empenyen el debat cap a la dreta. Deu ser casualitat.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Mentrestant, els partits de l’esquerra esperen. Fa uns dies, Pedro Sánchez va haver de tuitejar per «als qui últimament pregunten on és el PSOE». Va resultar un missatge revelador. El PSOE i Podem tracten de capitalitzar les mobilitzacions que altres col·lectius, des de fora de la política, han portat al carrer. «Si mires en les enquestes notaràs que el PSOE ni puja ni baixa, li va en funció de com li vagi als altres partits», descriu un dirigent socialista crític amb el seu secretari general que, és clar, ho remata així: «Pot millorar o empitjorar per casualitat».

S’aprecia –un altre cop– un increment del debat intern al PSOE, cosa que no s’aprecia en Podem perquè, des del congrés de Vistalegre, els crítics amb Pablo Iglesias, que n’hi ha, mantenen soterrades les discrepàncies, que en tenen. També deu ser casualitat que aquest procés sense autocrítiques coincideixi amb el descens de Podem que pronostiquen les enquestes. Ara que Itàlia ha votat, un recorda aquella frase que va deixar Giulio Andreotti, brillant i sinistre: «No crec en la casualitat, crec en la voluntat de Déu». Lluny de Roma i amb molt més escepticisme, això que ell en deia la voluntat de Déu en política es coneix pel nom simple i més mundà d’electoralisme.