Puigdemont a Waterloo

Tafanejant per la xarxa, topo amb la pàgina del diari The Guardian amb una entrevista en exclusiva a Carles Puigdemont Carles Puigdemont poc després d’haver renunciat a la seva candidatura. Molt oportuna, és clar. Després del seu pas al costat, a l’ expresident trasterrat li convé seguir apareixent en mitjans de rellevància perquè corre el risc que li passi com a Mas amb el pacte amb la CUP; és a dir, que s’esvaeixi en la boira de la rereguarda.

Puigdemont es deixa anar en l’entrevista contra Felip VI i assegura, amb tota la raó, que la monarquia ha perdut Catalunya, però la resta del seu argumentari resulta bastant feble, sent generosos. Com que confesso que l’assumpte del procés m’ha desconcertat de valent, em quedo en la mera anècdota de l’entrevista, en la historieta de Waterloo.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Quan l’expresident es va instal·lar en aquesta localitat belga, en una vila que segons sembla costa 4.400 euros al mes de lloguer, van saltar de seguida els comentaris satírics en els quals se subratllava la coincidència que Napoleó visqués allà el final de la seva esplendor; el seu daltabaix en la batalla de Waterloo va fer que acabés desterrat a l’illa de Santa Elena, una taca perduda en el blau de l’Atlàntic. El periodista de The Guardian tampoc es resisteix a la temptació d’establir un paral·lelisme històric, del qual Puigdemont surt com pot: «Estic retent homenatge a Wellington, no pas a Napoleó. Per mi Waterloo és indret de victòria, no pas de derrota».

Doncs, home, ben mirat, pot ser que per aquelles latituds ens hagués anat força millor amb el francès, malgrat tots els seus defectes, que secundant el duc de Wellington, que va utilitzar Espanya com a catapulta per consolidar l’hegemonia britànica sobre el continent. El fracàs de Napoleó a Waterloo va suposar l’empetitiment de les idees liberals, perpetuar l’Antic Règim, i va permetre precisament la reinstauració dels Borbons, tant en el tron de França com en el d’Espanya, en la persona de Ferran VII, aquell que en les cançons infantils duia un gabán de paño grueso llamado paletón. «¡Visca les cadenes!», li cridaven quan va tornar. Quin desastre. Qui sap si tot va començar a truncar-se llavors.