Pensionistes, dones i l''efecte túnel'

Al Govern se’l nota inquiet, i fins i tot diria que desconcertat, davant l’aparició de nous fronts de malestar social que van sorgint en la societat espanyola des de sectors fins ara poc proclius a mobilitzar-se autònomament, com els pensionistes i les dones. La setmana passada els pensionistes van sorprendre el Govern amb manifestacions multitudinàries contra el que consideren gairebé una humiliació: un augment del 0,25 % de les pensions. La mobilització va ser autònoma, al marge dels sindicats, d’organitzacions polítiques i de les xarxes socials. La sorpresa del Govern es va fer notar en les paraules de la ministra Fátima Báñez al dir que no hi ha motius per a aquestes convocatòries ja que, segons el seu parer, no hi ha hagut pèrdua de poder adquisitiu de les pensions. Cosa que en el sentiment de molts pensionistes va afegir a la humiliació, ofensa.

L’altre front inesperat de malestar ha vingut de les dones. S’estan mobilitzant per portar a terme una vaga general femenina el 8 de març. En aquest cas, a la sorpresa el Govern hi ha sumat desconcert. Si atenem a l’argumentari que està fent anar a l’hora de deslegitimar aquesta vaga, no ho comprèn. La convocatòria és així mateix al marge d’organitzacions sindicals i partidàries. El motiu principal també és distri-butiu: la bretxa salarial amb els homes (una mitjana del 23%) a igual treball.

El Govern no entén que sigui ara, quan la recuperació de l’economia porta l’expectativa de millora social, quan explota el malestar dels pensionistes i les dones.  Permetin-me explicar-ho amb la metàfora de l’efecte túnel que va utilitzar el gran economista i politòleg nord-americà d’origen germànic Albert O. Hirsman per explicar els canvis sobtats que es produeixen en la tolerància social a la desigualtat en els processos de crisi i creixement.

Metàfora de l'autopista

Imaginin-se que anem conduint a bona velocitat per una autovia de dos carrils. A l’entrar en un llarg túnel la circulació s’atura. Estem fastiguejats però veient que tothom està en la mateixa situació ens hi resignem, apaguem el motor i esperem. Després d’una estona, els conductors del carril de la dreta comencen a moure’s, primer a poc a poc i després més ràpid. Encara que nosaltres seguim aturats la nostra expectativa és que aviat també ens podrem moure. Il·lusionats per aquesta expectativa, posem el motor en marxa i esperem que el nostre carril comenci a circular. Però el temps passa i seguim aturats. I no només això, sinó que alguns conductors del carril de la dreta al passar ens fan algun gest de burla. Decidim passar a l’acció. O tots o ningú, pensem, i travessem el nostre cotxe a l’autovia.

Aquesta metàfora interpreta bé el que ha tingut lloc a partir de la crisi del 2008. Després d’uns anys de creixement eufòric, la crisi va significar entrar en un llarg túnel d’estancament. A la sortida, veiem que a uns quants la cosa els va bé mentre que la majoria segueix encara a la cuneta de l’atur, de l’ocupació precària i de la falta d’ingressos i oportunitats.

Tal com ens explica aquesta història, el malestar social no explota en els moments més intensos de les crisis econòmiques, sinó quan les economies es recuperen i es posa en evidència que aquesta millora no beneficia el conjunt de la societat. És en aquest moment quan es produeix un viratge en la tolerància de la societat cap a la desigualtat. Com que, per primera vegada des de la postguerra mundial, el creixement econòmic no ve acompanyat de salaris i de progrés social, és possible que als pensionistes i a les dones els seguiran altres col·lectius.

Notícies relacionades

La meva gran sorpresa de Sant Jordi

Gest poc coherent

La ira dels col·lectius precaritzats es veu accentuada pel darwinisme social que defensen les elits: pensen que la pobresa dels que es queden enrere és la conseqüència inevitable de la seva incapacitat per a la lluita per la competitivitat i l’excel·lència. Creuen que els governs no han d’interferir en aquesta lluita darwinista. Al contrari, que l’han de facilitar amb «reformes socials estructurals». Aquest credo és realment cruel. I trenca la cohesió social.

Com ara fa un segle, vivim una època revolta. Els errors dels governs i de les elits tornen a no presagiar res de bo. En aquest escenari, les mobilitzacions que estem veient possiblement són la via per implementar reformes socials progressistes que permetin construir un nou contracte social amb què tornar a reconciliar creixement econòmic, progrés social i democràcia.HCatedràtic de Política Econòmica (UB)