Anar al contingut

LLIBERTAT CONDICIONAL

Feminisme i cocaïna

Feminisme i cocaïna

Lucía Etxebarria

L'altre dia em va trucar una amiga gairebé plorant perquè totes les dones del seu departament, excepte ella, havien decidit que no secundaven la vaga feminista. «No m’ho puc creure –deia, ella– que hi hagi dones que no són feministes». Em va recordar el meu ex quan jo intentava que deixés la cocaïna i ell em deia: «Però si tothom en pren». «No, estimat –argumentava jo– a Espanya un 10% de la població consumeix, i un 90% no. El que passa és que tu et mous en un entorn en què tots ho fan». De la mateixa manera la meva amiga i jo ens movem en entorns en què totes les dones són feministes, i no ens adonem del molt, però molt, que ens queda per fer per convèncer altres dones.

Una altra similitud entre la cocaïna i el feminisme és la tremenda hipocresia que hi ha al respecte. Jo conec, de moment, dos advocats especialistes en violència de gènere que han sotmès les seves parelles a un verdader maltractament psicològic. Tots sabem d’algun senyor que va de molt feminista i després fa pujar la seva parella a número dos de la seva organització o empresa, fomentant així l’assetjament, perquè les altres dones entenen que per pujar s’ha de tenir sexe amb el mascle alfa. O de senyors molt feministes en públic que després en privat et venen amb el «la posaria de quatre grapes i la fuetegeria fins que sagnés, que em posa molt burro». L’altre dia escoltava una amiga dir que, encara que el dia 8 de març no aniria a treballar, sí que hauria de portar a l’escola els nens i no podria participar en la vaga de tasques perquè si no, ¿qui els hi portaria? Doncs el teu marit, per exemple, aquell senyor tan feminista en públic i tan masclista en privat, que no sap què és portar els nens a col·le. De la mateixa manera el meu ex, aquell que esnifava coca com una aspiradora, col·laborava activament en campanyes de prevenció de drogodependència, i retuitejava missatges sobre el tema d’organismes oficials, perquè la seva feina així l’hi exigia. Coquer en privat, probe ciutadà en públic.

Una altra similitud entre cocaïna i sexisme és l’immens negoci que es fa per l’un i per l’altra a costa dels més pobres. Un gram de coca costa entre 50 i 60 euros, encara que en origen no costa ni 50 cèntims. El narco es fa milionari a costa de l’explotació de tota una cadena de persones que treballen per a ell, i de l’addicció de milions de persones que necessiten el que ell ven. De la mateixa manera un sistema sexista obté un ingent benefici a costa de l’explotació de les dones:  la bretxa salarial a Espanya se situa en el 30%. Les dones cobren un 30% menys per la mateixa feina. Però és que, a més, a casa treballen el doble.

Conec dos advocats
especialistes en violència de gènere
que han sotmès les seves parelles a un
verdader maltractament psicològic

Gairebé el 70% de les hores dedicades a treball domèstic les realitzen dones: les espanyoles dediquen 2,5 hores més que els homes a aquestes feines. I ningú ens paga per aquest treball. Per descomptat, també el sistema es nodreix d’una addicció: l’addicció a l’amor romàntic, la dependència emocional de les dones, que fa que elles estiguin disposades «per amor» a treballar més a casa o a renunciar a una promoció laboral per quedar-se a casa amb els seus fills. El principal beneficiat és el sistema patriarcal, perquè permet que les dones segueixin pensant que només seran felices si tenen un home al costat. L’amor romàntic segueix perpetuant aquesta dependència i aquestes renúncies perquè segueix venent uns rols i estereotips que serveixen perquè tot segueixi com està. 

Amiga que em llegeixes i que no faràs vaga. ¿Segur que a la teva feina et paguen el mateix que a un home? A la teva empresa ¿quantes dones hi ha en càrrecs directius?, ¿quantes vegades un home ha fet un comentari que t’ha desagradat a la feina i si et queixaves t’acusaven d’estreta o exagerada? Si vius amb un home ¿us repartiu les tasques domèstiques al 50%?, ¿qui està al dia de les tasques escolars dels teus fills?, ¿qui parla amb els professors?, ¿t’atreviries a arribar a casa sola, de nit, per un carrer fosc?, ¿et sentiries segura si sabessis que ho fa la teva filla?, ¿i si es tracta del teu fill? 

Sí, potser tot això no vagi amb tu. És el mateix que li passava al meu ex el coquer quan jo li deia que la coca era dolenta per a ell, que creava addicció, paranoia, alteracions neurològiques i el grau de dependència psicològica més alt entre totes les diferents substàncies psicoactives. Això no anava amb ell.

Perquè ell vivia anestesiat. Com tu. 

0 Comentaris
cargando