Anar al contingut

Mirador

El viratge argumental de l'independentisme

Carlos Rey

El viratge argumental de l'independentisme

Astrid Barrio

Amb l’autoexclusió de Carles Puigdemont com a candidat a presidir la Generalitat i la seva unció de Jordi Sánchez juntament amb l’anunci que va fer el  seu advocat que cada mes presentarà denúncies davant organismes internacionals, el primer, el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides per violació de la Declaració de Drets Humans i del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics; amb l’anunci del president del Parlament Roger Torrent que portaria les traves a la investidura de Puigdemont al Tribunal de Drets Humans, i amb la fugida d’Anna Gabriel a Suïssa argumentant que a Espanya els seus drets no estan plenament garantits, el secessionisme català se situa definitivament en el marc argumental de la causa justa.

Tal com explica prou bé Allen Buchanan en els seus clàssics treballs sobre  la secessió, aquesta se sol legitimar fonamentalment a través de les teories dels drets primaris i de les teories de la secessió com a remei. Al primer grup hi ha, per un costat, les teories adscriptives que sostenen que grups amb característiques lingüístiques, històriques, culturals, sentit de la seva pròpia especificitat i aspiracions compartides a constituir una unitat política tindrien dret a la secessió. Aquest, un dels arguments clàssics del nacionalisme de matriu alemanya del qual beu molt el nacionalisme català, va ser un dels primers arguments esgrimits pel sobiranisme. Només cal recordar el lema de la marxa del 2010: «Som una nació, nosaltres decidim».

Per un altre costat hi ha les teories dels grups associatius que consideren que una secessió seria legítima si es basés en l’elecció política voluntària per part d’un grup humà que aspira a formar el seu propi estat. Aquesta idea, que entronca directament amb el tradicional argument de Renan i amb el nacionalisme pujolista, va quedar sintetitzat en el lema de CiU en les eleccions del 2012, «La Voluntat del Poble». Des d’aleshores no s’ha deixat de repetir que una majoria dels catalans eren partidaris d’un referèndum d’autodeterminació  i els partits polítics que recolzaven aquesta idea tenien majoria, una circumstància que hauria de servir per avalar les seves decisions. Però des de l’1 d’octubre i com a conseqüència de les actuacions policials i  judicials  s’ha començat a aprofundir en el tercer argument, el que legitima la secessió com una causa justa per posar remei a les injustícies i que s’ha expressat amb la idea: «Això va de democràcia».

Aquest viratge, però, planteja dos interrogants. El primer és què passa quan l’argument ara esgrimit no sols no està en l’origen de les demandes de secessió, sinó que,  més aviat,  és una conseqüència de la defensa de la integritat territorial per part d’un estat que l’ha vist amenaçada per una secessió unilateral, una defensa potser excessiva en la seva execució, però que no resulta sobrer recordar, se sol considerar com a moralment legítima per part del dret internacional. I el segon és si la situació que ha provocat el viratge, és a dir,  la reacció per part de l’Estat, ha sigut induïda per mirar d’aprofitar-se’n, o bé si s’hi ha arribat simplement per reactància.