L'Atlètic, el club de la lluita

Per començar, una mica de por en la més pura tradició barcelonista de l’ai, ai, ai. En els seus últims cinc partits, l’Atlètic de Madrid ha marcat 16 gols i n’hi han fet tres (el Barça n’ha fet 10 i n’ha encaixat també tres, però amb tres empats). D’aquests 16 gols, la meitat han anat a càrrec de Griezmann –un jugador discutit pels aficionats matalassers però que sembla haver trobat la seva velocitat de creuer– i a més a més amb dues victòries de prestigi en els últims partits, sobretot aquell 2-5 al camp del Sevilla de diumenge passat. Els de Simeone, doncs, arriben forts al Camp Nou, i ara els aficionats blaugrana hem de decidir si ens hem d’espantar o no...

Els últims anys hem enterrat aquest tipus de pors sota capes i més capes de confiança en el joc i en l’equip, però sembla que en tenim prou amb un empat a Las Palmas i un avantatge de només cinc punts per començar a témer el pitjor. Som absolutament incorregibles. És cert que les decisions tècniques de Valverde en l’últim partit van ser discutibles: ¿per què no donar el premi de la titularitat a Coutinho i Dembélé, si en el partit anterior van deixar bones sensacions? ¿Per què emportar-se un Suárez a un pas de la suspensió, espantadís, si era un dia ideal perquè tornés Alcácer? Un acaba pensant que el punt feble de Valverde és més psicològic que no pas tècnic, i potser el que se li ha de demanar és una intel·ligència emocional més afilada. 

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Davant l’Atlètic, a més a més, aquest serà un dels cavalls de batalla. Des de la seva arribada com a entrenador dels blanc-i-vermells, el mes de desembre del 2011, el Cholo SimeoneCholo ha imposat al seu equip una variació de l’estil argentí adaptada a la lliga espanyola: defenses durs, mitjos creatius, davanters letals. El club de la lluita, vaja. Cada jugada és una oportunitat per escantellar el contrari, sempre al límit del reglament. L’èxit continuat l’avala, i la prova és que ha mantingut un bloc de jugadors que fa anys que estan junts. Potser en les últimes dues temporades ha baixat aquell punch que els caracteritzava –l’edat no perdona– i han guanyat en tècnica. D’aquí ve que el retorn de Diego Costa, juntament amb la sortida cap a la Xina d’un jugador com Yannick Carrasco, s’hagi de veure com un canvi d’intencions, i sembla que de moment els va bé. Diego Costa juga amb intensitat, sense traumes que el frenin, i al seu torn Griezmann ara es pot sentir més lliure.

Dilema de sensacions

Barça i Atlètic de Madrid, doncs, arriben al partit d’avui en un dilema de sensacions. No em sorprendria gans que rendissin un homenatge a aquella època de partits elèctrics, quan l’Atlètic era en mans d’Antic & Pantic (el duo serbi) i els partits acabaven amb resultats de waterpolo. Quan Guardiola i Simeone eren jugadors, Rivaldo marcava des del centre del camp o Stóitxkov i López brodaven un duel de lluita lliure dins d’un partit de futbol. D’entrada, no crec que al Barça d’avui li interessi gaire un partit de cos a cos com els d’abans, com si es jugués en un subterrani fosc, però potser li aniria bé una sacsejada a favor, un estira-i-arronsa que el desperti.