RETRAT AL CICLISTA MURCIÀ

Valverde és Messi

"És impossible, amb el que ha tingut, i a la seva edat, que torni a competir", em va dir Induráin al novembre

3
Es llegeix en minuts
valverde-garaje

valverde-garaje / Miguel Lorenzo

Ni el més optimista dels seus seguidors podia imaginar-se, aquell fatídic 1 de juliol a Düsseldorf, que Alejandro Valverde pogués tornar a assemblar-se al de la primavera del 2017. «És impossible, amb el que ha tingut (fractura de ròtula i astràgal), i a la seva edat, que torni a competir al màxim nivell», em va dir Miguel Induráin en una entrevista a l’octubre. La frase, en boca de Miguel, em va ressonar al cap un temps. Fins que vaig tornar a veure Alejandro.

Va ser a primers de novembre, en la primera concentració de l’equip. Alejandro tenia la mirada primaveral d’un nen que olora les vacances. Havia acabat la fase més dura de la rehabilitació, rodava des de feia un parell de mesos, encara que seguia treballant per enfortir el genoll lesionat. Era tardor, però per a ell, novembre era la seva primavera. Ja veia a l’horitzó el seu retorn, a tres mesos vista, després del calvari de la recuperació d’una lesió que a qualsevol altre, a la seva edat, podria haver-lo retirat.

Valverde és especial. Té un talent descomunal, una cultura d’esforç i sacrifici com la majoria de corredors, un zel gairebé obsessiu amb l’alimentació (presumeix de mantenir durant anys els seus 62 quilos de pes sense esforç), una genètica física portentosa i des de fa uns anys també una autoestima que només va aconseguir al pujar per fi al podi de París el 2015. I potser el més important, és més feliç que mai sobre la bici. Ha arribat a la maduresa de qui sap que ja ha fet la seva carrera, que és estimat, admirat i respectat com ningú en el gran grup, i s’ha alliberat d’una pressió que alguna vegada li va impedir disfrutar amb la plenitud que ara ho fa.

El que més em crida l’atenció des que vaig conèixer Alejandro és la seva capacitat per somriure en l’adversitat. El vaig veure per primera vegada en un hotel a França, durant una jornada de descans del Tour 2012.Una caiguda a Metz amb més de 40 corredors implicats havia fet estralls en l’equip Movistar. El mateix Alejandro presentava nombroses ferides a la cama i el braç, altres companys s’havien vist obligats a abandonar. El menjador d’aquell hotel semblava acollir una convenció d’esquelets errants malferits amb braços i cames plens de sang en carn viva. Era dantesc. Però Alejandro tornava a trobar-se amb el Tour després de gairebé dos anys complint sanció i no hi havia ferida que el fes baixar de la bici. Massa temps esperant aquest moment.

L’adversitat

Els Alps esperaven després del descans i l’endemà va pujar les llarguíssimes rampes de La Madeleine i es va retrobar, feliç, amb el seu amic el patiment. Després de la falta de competició allò costava més del normal. «¡Allez Alejandro!», cridaven des de les cunetes. Va arribar amb algun minut de més, però havia deixat enrere el pitjor capítol de la seva carrera.

Cinc anys després ho ha tornat a fer. Ha sabut sobreposar-se a l’adversitat. S’ha sacrificat per aconseguir primer pujar a la bici, i després tornar a competir al més alt nivell com abans.

Notícies relacionades

La classe no es perd, el físic es recupera, i els traumes se superen, com el que li voltarà pel cap quan la carretera estigui mullada.

Li va passar al tornar a competir a Mallorca. En la següent carrera va atacar com solia al port del Garbí i es va adjudicar la Volta a la Comunitat Valenciana. A Abu Dhabi va tornar a guanyar a l’estil Bala. La primavera promet, Alejandro torna a somriure, i jo me’n recordo del geni. Li tira el Reial Madrid, però Valverde és Messi. Físic, classe i felicitat. I de tot això, tots dos en tenen a tones.