El clauer del taxista

Un taxista em porta a casa. Cau la nit i l’aire espurneja de pluja. Baixem per la Diagonal i els llums de les botigues brillen amb un flou de pel·lícula de Bertolucci als anys setanta. A les voreres, els visitants del Mobile World Congress aprofiten les últimes hores del dia, passegen i busquen un restaurant. Una idea d’èxit empeny des dels nous comerços: Barcelona, ciutat sense crisi, ciutat de luxe, ciutat de lloguers impossibles. Una ficció atractiva per als visitants amb poder econòmic. Se sent un mòbil, precisament, i el taxista respon. M’adono que és pakistanès, o hindú, i el sento parlar en la seva llengua. Urdú, potser, o bengalí. Em distrec amb la musicalitat de les paraules, aquesta cadència diferent, i de sobte em sembla entendre "Leo Messi" enmig d’una frase. Quan penja, li dic somrient: "¿Messi, eh?". Em mira pel retrovisor sense entendre res i li explico que m’ha semblat sentir el nom del futbolista. "No –respon divertit–, parlava de motor de cotxe". Després em diu que a ell li agrada el criquet.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Ens quedem en silenci i penso que vivim tots en mons paral·lels i les llengües –i amb elles el so de les paraules– són portes que ens duen d’una realitat a una altra de diferent, d’un barri a un altre igual que aquest taxi. Fa anys, al metro de Praga: sentia el missatge en txec per avisar que es tancaven les portes, i en la frase em semblava entendre que Kafka duia una mosca a la cornucòpia. M’imagino el taxista escoltant les converses dels seus clients, de vegades sense entendre-les del tot: mentre treu conclusions tan divertides com surrealistes, continua aprenent. 

Parlar més d'una llengua és tenir diverses claus en el mateix clauer, per això m'indignen els que critiquen i combaten la immersió lingüística a Catalunya. No és una qüestió d'igualtat entre ciutadans: els savis ja ens han avisat dels desastres que la diglòssia té per al català i la igualtat és acceptar la discriminació positiva. No, lo que volen és una sola clau i que a més t'obri totes les portes. És esa imatge de Mariano Rajoy en les reunions del Consell Europeu, monolingüe i solitari, tristoi.