Anar al contingut

GENT CORRENT

Antoni Hernández: "Estem més a prop del neandertal que del cíborg"

RICARD CUGAT

Antoni Hernández: "Estem més a prop del neandertal que del cíborg"

Gemma Tramullas

Físic i lingüista, anima a reflexionar a les aules sobre temes tabú com el sexe amb robots i el posthumanisme

Fill d’una cosidora i d’un camioner que li van encomanar les ganes d’aprendre, Antoni Hernández-Fernández (Barcelona, 1974) es va fer físic, en part, per la sèrie Cosmos de Carl Sagan i va estudiar lingüística per aplicar una perspectiva matemàtica a l’anàlisi de la llengua i millorar la comunicació a l’aula. A les seves classes ressonen les controvèrsies tecnoètiques de la sèrie Black Mirror.

–És difícil resumir totes les seves facetes.
–Soc físic, lingüista, docent i divulgador científic. Faig classes de tecnologia, matemàtiques i castellà a l’Escola d’Art i Disseny de Terrassa i soc professor del màster de formació de professorat de tecnologia de la Universitat Politècnica de Catalunya. Però si hi posa «humanista», m’encantarà.

–¿Per què?
–Em considero un humanista, perquè la lluita de la divulgació científica és que s’entengui la ciència com a part de la cultura. Li explicaré una anècdota. Una vegada estava en una sala de professors i vaig atribuir una obra de Calderón de la Barca a Lope de Vega.

–¡Ai!
–Vaig demanar excuses però seguien insistint a retreure-m’ho i llavors els vaig preguntar: «¿Què van descobrir Watson, Crik i Rosalind Franklin?».

–Ser de lletres no és excusa. Digui, ¿què van descobrir?
–La doble hèlice de l’ADN. ¡La vida! Els professors van dir que era una pregunta molt difícil, però tan inculte és confondre Lope amb Calderón com no tenir ni idea de qui va descobrir l’estructura de l’ADN.

–Té tota la raó. En canvi, sabem molt més de l’últim model de mòbil.
–A vegades vostès els periodistes fan titulars de l’estil: La tecnologia ens deshumanitza. Però som humans des que tenim tecnologia, des de l’homo habilis. La tecnologia ens fa humans, el que passa és que tendim cada vegada més a una societat d’usuaris consumidors.

–¿I què es pot fer des de les aules?
–Molt. Quan tanco la porta de la classe, jo soc l’amo i intento transmetre als alumnes el que crec que és important per al seu futur i per al de la humanitat. Les tecnologies poden tocar temes sensibles i tabú, per això la part ètica és clau. Les escoles no haurien d’evitar aquests conflictes.

–¿Per exemple?
–Els robots sexuals: ¿què implica que algú en la seva intimitat faci el que vulgui amb un robot que simula ser una persona? O els cíborgs: ¿Què hi ha de dolent a implantar-se un port USB al dit? La societat no comprèn aquestes identitats transhumanes. Encara estem més a prop del neandertal que del posthumanisme i el cíborg. 

–¡Tant de bo les classes de tecno fossin així!
–La controvèrsia és una metodologia d’aprenentatge. Els joves es trobaran amb aquests problemes en el futur i si no els donem informació i eines per pensar els estem abocant a la indiferència i al consumisme. Ens fa falta una filosofia de la tecnologia.

–¿Com responen els alumnes a aquestes controvèrsies cientificotecnològiques?
–De forma més madura que els adults. Tenen clar que cadascú s’implanti el que vulgui al cos, però són conscients de les desigualtats que se’n podrien derivar i s’adonen del conflicte que suposaria fer un implant a un nadó o a un adult incapacitat.

–En el seu perfil professional es defineix com a «humanista» i també com a «bitxo raro». 
–Perquè estudiar ciències i lletres és estadísticament rar i perquè quan penso en temes tecnològics, científics i socials em trobo que la societat està molt allunyada del que penso que hauria de ser. 

–Ho diu algú que no té WhatsApp.
–També soc rar per això, sí. 

Temes: Gent corrent