Bany de realisme de May

Amb un retard d’11 mesos des que es va activar l’article 50 que fixa el mecanisme per a la sortida de la UE i amb dos discursos pel mig, Theresa May en va pronunciar ahir un altre en què s’esperava que parlaria amb la claredat que repetidament se li ha exigit tant des de Brussel·les com des de Londres i Dublín. Certament, en les seves paraules hi va haver bastant més realisme que el manifestat fins ara. S’esperava que aclarís què és el que vol el Govern, incapaç fins ara de mostrar-se unit en una qüestió de vital importància per al futur del país, com és el Regne Unit a què s’aspira des de Downing Street.

«May va admetre per primera vegada i públicament que la sortida del Regne Unit de la UE tindrà conseqüències negatives per als britànics (també per als europeus), desmentint així la grollera imatge repetidament utilitzada pel seu ministre d’Exteriors, Boris Johnson, i pel sector més recalcitrant del brexit de «tenir el pastís i menjar-se’l». La primera ministra va dir que «ningú aconseguirà tot el que vol», cosa que qualsevol negociador sap que és la base de tot pacte.

La discussió de la sortida de la UE ha estat polaritzada al voltant de dues possibilitats, un brexit dur i un de tou. En el seu discurs d’ahir, May va reconèixer que el Regne Unit perdrà l’accés al mercat únic i a la unió duanera. Això és bastant més realista del que havia admès fins ara, però va deixar massa preguntes en l’aire. Una d’elles, la relativa a Irlanda del Nord. Des de Brussel·les se li havia demanat claredat sobre la qüestió, però ahir tampoc va arribar. Cal assenyalar que la relació entre Dublín, Londres i Belfast passa pels seus moments més baixos en molt temps.

La City de Londres tampoc ha cregut que la primera ministra –que no per casualitat va pronunciar el seu discurs a la residència oficial de l’autoritat honorífica del barri dels negocis– hagi aclarit les incerteses. Si hi ha hagut una política divisiva al Regne Unit en moltes dècades ha sigut el brexit. Per això May va fer una crida al pragmatisme i a la unitat nacional. És un excel·lent desig, però són paraules buides quan la divisió més perniciosa que la mateixa May no ha pogut desactivar per la seva pròpia debilitat és la que presideix el seu gabinet, una debilitat que la manté en el poder perquè ningú està disposat a carregar amb el mort del brexit.