Cassandra 1 - Carrero 0

El Tribunal Suprem ha solucionat la injustícia que va cometre l’Audiència Nacional amb Cassandra Vera. És un alleujament per a tots i una prova que Espanya, encara que els sàpiga greu als més malastrucs, no s’ha convertit en Turquia, almenys de moment. La diferència entre un Estat que actua en ocasions amb autoritarisme i un autèntic Estat autoritari és que en el primer és possible recórrer a instàncies superiors i a més poden criticar-se públicament les decisions que prenen els jutges. És important recordar aquesta diferència. Si volem millorar aquest país més val que sapiguem on és la casella de sortida. 

Però tampoc ens embalem. L’absolució de Vera ha sigut el colofó a unes setmanes catastròfiques per a la llibertat d’expressió. El mateix Suprem va ratificar la condemna de tres anys i mig contra el raper Valtònyc, es va condemnar Pablo Hasél i vam ser testimonis d’una decisió judicial ridícula: el segrest de Fariña, el supervendes de Nacho Carretero, que l’editorial Libros del KO no podrà reimprimir de moment.

Jo no em conformo de viure en un país millor que Turquia. Jo vull viure en un país lliure, i aquesta Espanya de la llei mordassa, de l’article 578 i del 510 va camí de deixar de ser-ho. L’absolució de Casandra Vera perd la condició de bona notícia en el moment que mirem al nostre voltant. És un alleujament, un pal·liatiu del dolor, però la nostra llibertat d’expressió necessita cirurgia i quimioteràpia. 

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Vera està de sort, però seria ingenu oblidar que sobre ella pesa una altra condemna de la qual no podrà alliberar-se. És la que li imposa la justícia paral·lela de les xarxes socials, aquell monstre poliforme que jo anomeno postcensura.

Ara mateix, milers de tuiters amb menys escrúpols dels que va tenir ella abominen de l’absolució, insulten Vera i rescaten captura de pantalla de tuits de mal gust pels quals ni tan sols va ser denunciada. Aquest jurat temible llança la pilota més enllà del poder legislatiu i del judicial. La posen al terrat d’una societat que no sap conviure amb la llibertat.