Neu

Quan neva es produeixen uns quants fenòmens dignes de ser valorats. Parlo de la neu en països o en comarques on no és habitual que nevineu, per descomptat. En aquest cas, el més destacable és la sensació de viure un esdeveniment extraordinari que genera la necessitat de comunicar-lo arreu i de compartir-lo amb tots aquells a qui volem fer partícips (ells també ho volen: és una qüestió de reciprocitat) del fet extraordinari. 

Aquesta convivència amb el que és rar genera una certa sensació de confortabilitat. Hi ajuda el fet que la neu, quan cau amb elegància i discreció, quan, incessant, s’apodera dels espais verges i els emblanquina, provoca una inexplicable percepció de pau i serenor. També d’entusiasme. 

Desolació extrema

Notícies relacionades

La Generalitat defensa el veto als camions a tot Catalunya per la nevada

Les fotos de la nevada a Barcelona i la resta de Catalunya

No parlo, és clar, dels que la pateixen sinó dels que dibuixen un somriure amb el primer borralló. Hi ha els nens que la descobreixen i els grans que recorden les neus d’antany. La neu cau plàcidament i ocupa les planes i les valls, el marge dels rius i els carrers que fan pujada, la sorra de la platja i l’existència dels vius i dels morts.

La neu, però, també invoca -amb aquest silenci contundent, estricte, amb la constant permanència de la cortina que es desfà en el no-res- una desolació extrema. Imperceptible, potser, inofensiva en aparença, però eficaç i feridora. Els escenaris són ara de cartró pedra, irreals, i els protagonistes de la història deambulen en la pèrdua, cossos que s’esvaneixen.