Josep Maria Trias Batlle: "Tenia bona relació amb el Vaticà i amb els anarquistes"

Josep Maria Trias i Peitx (Barcelona, 1900 - Sant Miquel de Cuixà, 1979) va ser un personatge clau de l’exili català que es va bolcar en l’ajuda humanitària, però la seva història és poc coneguda. Demà, dijous, a les 18.00 hores, se li farà un homenatge al centre cívic Josep Maria Trias i Peitx de Barcelona i entre els assistents hi haurà el seu nebot Josep Maria Trias Batlle, que va conviure amb ell a París als anys 70. Josep Maria és jardiner i té un viver de rosers i plantes aromàtiques i medicinals a Llagostera [a la foto].

–Es diu igual que el seu oncle.

–Havia de ser el meu padrí, però com que estava a l’exili no era possible i li va suggerir al meu pare que em posessin el seu nom. 

–El 1973 se’n va anar a treballar de jardiner a París i va descobrir el verdader Trias i Peitx.

–Ell i la seva dona, la periodista Clara Candiani, vivien al bulevard Saint Germain, a prop del Sena. Jo treballava a fora de París i em van deixar les golfes per anar-hi els caps de setmana. La casa tenia dues portes d’entrada i una sempre tenia la clau posada per fora. 

–¿Per què?

–Per si arribava algú de Barcelona o d’on fos i necessitava quedar-se uns dies a París. Els diumenges tothom estava convidat a sopar i a la taula podien coincidir un anarquista, un escriptor de dretes i un exiliat iranià. Els debats eren apassionants. Però no només això. Josep Maria i Clara feien públic i notori el seu amor. Ells em van ensenyar com ha d’estimar-se una parella.

–¿Li va explicar el seu oncle com va ajudar els republicans dels camps del sud de França?

–Ell no va presumir del que feia, però la responsabilitat amb la gent que pateix, fruit de la seva educació catòlica, era un pilar de la seva personalitat. En això coincidia amb Clara, que tenia un programa de ràdio titulat Les français donnent aux français que recollia diners per als més necessitats. Ella va ser un motor fonamental d’aquesta història.

–Van treure dels camps més de 70.000 refugiats de la guerra civil, segons explica ell mateix al llibre La solitud de la llibertat

–Van organitzar una xarxa d’ajuda per aconseguir-los una feina i així el Govern francès els permetia sortir del camp i reunir-se amb la família. El meu oncle Lluís, exiliat a Tolosa, també va participar en aquesta xarxa.

–No només va ajudar els republicans.

–Va tenir múltiples iniciatives al llarg de la seva vida i durant els últims anys treballava sobretot a l’Àfrica subsahariana.  

–Abans d’exiliar-se el 1939 tenia una intensa activitat política com a catalanista.

–Era el gran de 13 germans i venia del tradicionalisme, que era el més carca que hi havia. Va arribar a secretari general d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i va evolucionar cap al republicanisme.

–Això és un gran recorregut.

–Era molt catòlic però a la vegada molt pragmàtic i va veure que s’havia de legislar a favor dels treballadors hiperexplotats. Tenia bona relació amb el Vaticà –durant la guerra va salvar molts religiosos– i amb els anarquistes. Hi ha una frase que el defineix molt: «He estat sempre disposat a morir per defensar una idea, però al que no he estat mai disposat és a matar».

–A París va deixar la militància política.

–Però no el vaig sentir mai parlar malament de ningú i tenia un respecte absolut pels seus oponents. Amb ell es podia parlar de tot, menys justificar el franquisme. Imbuït per aquell ambient, li vaig dir que potser em dedicaria a la política. Però em va dir: «Jo t’aconsellaria que seguissis sent jardiner». 

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

–Va morir sense tornar a Barcelona.

–Deia que ja s’havia acostumat a París, però quan es va sentir morir va agafar un tren i es va plantar a l’abadia de Cuixà [un referent del catalanisme en territori francès]. Va ser enterrat en un senzill taüt amb un hàbit de monjo.