No ho veig

No hi veig la diferència. Són els nostres estimats, pesats, encantadors, insuportables, indispensables, irreemplaçables fills. Els nens que s'escapen rere una pilota. Que s'amaguen per donar-nos un ensurt. Que tramen històries impossibles perquè es declaren apàtrides de la realitat. Que bramen, ploren o ploriquegen depèn de l'ànim que els queda. Que riuen i la vida es calma amb el seu riure. Que s'entristeixen i engoleixen els colors. Nens que fan bategar els nostres cors al seu ritme. Tan petits i tan grans. Immensos. I tanquen els ulls i s'aquieten i ja dormen i nosaltres també descansem, perquè els sabem callats i fora de perill.

No hi veig la diferència. Les parpelles abaixades, les galtes dels petons, el front on els cabells suats es queden enganxats després de jugar. Els seus cossos es poden mesurar amb pocs pams. Els peus de les pessigolles caben a les nostres mans. I ens acostem suaument a la seva cara, per aspirar-ne l'olor, per omplir-nos de la seva calor… Però sí, hi ha diferència. Perquè ells no es desperten. Ells estan freds. Ells ja no són. I els seus petits cossos amortallats reposen en un terra tan gastat com ho està un país que un dia va ser feliç. Ja se'ls emporten en camions. Ja es queden més pares orfes. I no, no ho veig. No veig el clam als carrers. Ni governs exigint la fi de la bogeria. Ni països posant la vida al davant dels seus interessos. 100 nens morts la setmana passada a Síria. O potser més. Ni els veiem.