La pacífica lluita dels escacs

M'ha agradat que a l'última pàgina d'aquest diari es parlés dels escacs. Era una entrevista de Gemma Tramullas a Joan CodinaGemma Tramullas Joan Codina, que va camí dels 98 anys. És el jugador més veterà de la Lliga Catalana d'Escacs. Jo hi vaig jugar, a escacs, quan era jove, i no recordo si vaig participar en algun torneig. 

I dic torneig perquè sobre el tauler lluitaven reis, alfils, cavalls, reines i peons, cada peça amb el seu valor. Sembla que s'hi jugava als països asiàtics ja fa molts segles i que en una època s'hi apostaven diners. 

El que jo he vist és un gest, el del jugador que quan considerava perduda la partida tombava la seva peça -¿el rei?- per mostrar que es rendia. 

"No t'escaquegis" és una expressió usada temps enrere per indicar a algú que no s'escapi del tema que es discuteix. I els peons són aquelles peces modestes que estaven destinades a anar endavant, com els modestos soldats.

Joan Codina ha fet una frase que pot sorprendre: "Disfruto més quan perdo que quan guanyo". Em penso, però, que l'entenc. Els escacs demanen fer un exercici constant de reflexió. I voler reflexionar sobre els moviments de les peces d'un joc, com reflexionar sobre els moviments de la vida, és innegable que convé a tothom.

Sense trampes ni joc brut

Notícies relacionades

Joan Codina: «Disfruto més quan perdo que quan guanyo»

Testosterona antiprocés

Codina diu que ha ensenyat a molta gent de Moià a jugar a escacs. Confio que la iniciativa arreli. Perquè en els escacs no hi ha trampes, ni cops de colze, ni joc brut, com als camps de futbol. Un joc presidit pel silenci, pel respecte, que acaba amb una felicitació del vençut al vencedor.

Al costat dels jocs d'escacs, des de la boxa al futbol, les competicions es presenten com uns exercicis poc rigorosos i fins i tot violents. L'escaquista que perd una partida ho accepta educadament i es limita a tombar una peça del seu joc sobre el taulell. Una pacífica admissió de la derrota.