Polítics mentiders

Que alguns polítics menteixen ja ho sabíem. Que després no sempre se’ls castiga a les urnes també ho hem vist. I això malgrat que els seus enganys tenen, en la majoria dels casos, unes conseqüències gravíssimes en la vida dels ciutadans. Artur Mas va dir fa uns quants dies, sobre la declaració unilateral d’independència aprovada al Parlament el 27 d’octubre: «En el món de la política, hi ha un component simbòlic i estètic. Moltes vegades un argument s’exagera o s’infla per quedar ben posicionat davant l’opinió pública».

    

Això és d’una irresponsabilitat bestial. És de ser un caradura de llibre. Primer, perquè en cap moment se’ls va dir als votants que allò que s’aprovava no era de debò. Segon, perquè aquell acte que es va inflar, segons ha admès ara Mas en un exercici lamentable de demagògia, va generar una il·lusió legítima en molta gent que va confiar que els seus polítics anaven a complir les seves promeses. I tercer, perquè una cosa que pel que sembla no valia res ha portat a la presó els que creien en la Catalunya independent, va provocar la fugida en massa d’importants empreses i la pèrdua d’autonomia en el territori, i ha donat lloc a un període d’inestabilitat política ple d’incerteses.

Cinisme i mentides

Mas finalitzava la seva vergonyosa confessió així: «¿Això és un engany o una exageració? Pot arribar a ser-ho». Ho és, home. I, en la meva opinió, més greu que saltar-se la llei és a dir després que era tot pur postureig per evitar que el carrer en aquell moment els anomenés «traïdors», encara que, veient el que ha passat, això és el que són. Ja vam assistir en campanya a altres mentides dels independentistes quan deien que els bancs es barallarien per quedar-se a Catalunya. Vam assistir a les mentides i el cinisme de Puigdemont, que públicament cridava els parlamentaris a investir-lo  incomplint la llei, mentre que en privat donava per fet que havia arribat a un carreró sense sortida.

    

No són els primers ni els últims que menteixen. I cal denunciar-ho cada vegada. En lloc d’això, ara estem que si representants institucionals –és a dir, representants de tots– li fan una plantada al Rei en un esdeveniment amb repercussió mundial i evident interès econòmic per a Catalunya. I vinga cops d’efecte. Que valents. Oh, plantar el Rei, podent posar-te davant seu i dir-li a la cara el que penses de la seva reial postura.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

    

En un territori sense govern, amb un Parlament completament dissecat, amb el líder de l’engany exiliat en una mansió que paga no se sap qui, amb uns representants que es van saltar obertament la llei encara que ara diguin que era un engany, sobren el postureig i la política curtterminista, la recerca del titular que no porta enlloc. Ja ho haurien de saber, després d’escoltar Artur Mas. En un país normal, als polítics mentiders, als que actuen «per quedar ben posicionats davant l’opinió pública», als que admeten que són un frau, els cauria la cara de vergonya. I no els cau. Alguna cosa devem estar fent malament.