Stamford Bridge com a excepció

En els partits del 2009 i 2012, el resultat no es va correspondre amb el joc

2
Es llegeix en minuts
jcarmengol18985636 barcelona    24 04 2012   partido de vuelta de las semifinal180219213529

jcarmengol18985636 barcelona 24 04 2012 partido de vuelta de las semifinal180219213529

Cesc Fàbregas diu que va ser el dia més trist de la seva carrera. El dia que va caure en les semifinals del 2012 davant el Chelsea. El d’Arenys no oblida les dues ocasions clares que va fallar en l’anada, a Stamford Bridge.

El Chelsea els havia rebut amb l’autobús plantat a l’àrea i malgrat això no va aconseguir evitar les múltiples ocasions de gol que el Barça va generar amb el seu joc. Quedarà per a la història el penal fallat per Messi en la tornada, al Camp Nou, i que va acabar sent determinant, però amb una mica d’encert a Stamford Bridge, la història hauria pogut ser molt diferent.

El Barça va saber ser pacient, obrir el camp, dominar el partit i només va fallar un detall, un petit gran detall, el seu encert de cara a porteria. Una sola ocasió, un sol xut, va donar l’avantatge al Chelsea. El futbol potser va ser injust aquella nit, però encara més injust és que aquella eliminatòria, l’última de Guardiola com a tècnic blaugrana, s’utilitzés com a exemple d’estil esgotat, de com els rivals ja havien après a parar-los. El Barça va fer tot el que havia de fer per passar, i si una cosa el va condemnar no va ser el joc; potser l’encert, i per tant el marcador. Però no el joc.

El marcador no va fer justícia aquella nit, com tampoc n’havia fet tres anys abans en el mateix escenari. Aquell dimecres de maig del 2009 en què l’equip es va bloquejar, es va desesperar, va concedir oportunitats i va deixar en mans d’un miracle la seva classificació. I va aparèixer Iniesta per donar-li una final al Barça, potser merescuda per la proposta atractiva de tota la temporada, però generosa amb aquell partit.

Notícies relacionades

La de 2009 i la de 2012, dues nits a Stamford Bridge que són l’excepció. Perquè el més habitual és allò altre, que el resultat arribi acompanyat del joc. Això és el que haurien de tenir present els jugadors després d’una actuació davant l’Eibar que ens va fer arrufar el nas. El Barça va jugar malament i fins i tot per moments va ser superat pels bascos. Quan el mateix Valverde ho admet, la preocupació passa a ser menor.

Moments màgics

El joc centra sovint la discussió del barcelonisme, d’una manera que als uns ens sembla molt sana i als altres els semblarà fins i tot esnob. En aquests debats hi ha dos corrents bastant marcats: els que fixen la seva felicitat exclusivament en el marcador i els que necessiten un cert preciosisme per donar-se per satisfets. Els uns i els altres es diverteixen de diferent manera, però tots sense excepció van disfrutar d’aquell moment màgic en què Iniesta va colar la pilota a l’escaire. Perquè quan quedes orfe de joc, de tant en tant també apareix la màgia d’aquesta competició. Esperem que aquesta vegada no la necessitin. Que soni la música. Torna la pilota amb les seves estrelles negres. Torna la Champions.

Temes:

Champions Futbol