Segueixo tenint por

Van voler fer-me callar i, paradoxes de la vida, ara en nom de la lluita contra el racisme. Com si jo mateixa no l'hagués patit mai

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp39731423 barcelona   18 08 2017    barcelona   decenas de transe ntes170901120237

zentauroepp39731423 barcelona 18 08 2017 barcelona decenas de transe ntes170901120237 / -JORDI COTRINA

Han passat sis mesos des d’aquella tarda en què la placidesa d’un estiu relativament tranquil se’ns va estroncar de sobte. ¿Qui recorda ara que el tema que ocupava tots els mitjans era la turismofòbia? Els dies que van seguir, de persecucions, de viure en directe els esdeveniments, d’estar tots enganxats a la televisió i a les xarxes amb l’ai al cor, van ser dies de desconcert, d’impotència, de molta por tot i el crit col·lectiu que la volia exorcitzar. Vam tenir por, i tant, de descobrir-nos, de recordar-nos, de fet, tan fràgils que un noi conduint una furgoneta podia trencar la calma  d’una passejada per la Rambla.

Ara reconstruïm els fets amb tot el que sabem d’aquells dies, solapem la informació posterior als records del moment: posem cara al conductor, captat tan tranquil esquitllant-se per la Boqueria. La mateixa tranquil·litat dels quatre nois que surten al vídeo de seguretat del basar xinès, fent broma, sense que ningú pogués sospitar que planificaven l’horror, que en les seves ments ja hi havia el pla macabre. Tan joves, un d’ells menor.  Van ser abatuts per la policia. I sí, ens vam acostumar al llenguatge de guerra, ens vam convertir en massa a la cultura bel·licosa celebrant que el final fos aquell i no cap altre. Que quan Younes Abouyaaqoub va ser mort en mig de les vinyes, algú li va fer una foto i alguns mitjans van publicar-ne un primer pla sense cap escrúpol. Fet i fet, les masses, enceses, demanaven a crits veure la presa, la «bèstia», com va titular algun digital. 

Sense preguntes 

Vaig tenir molta por, aquells dies, però no només dels atemptats, també de les reaccions que van provocar. Descobrir que entre nosaltres hi havia qui va ser capaç de calcular des del minut zero, amb uns reflexos excel·lents, com capitalitzar els morts encara estesos, adonar-me que a la gent ens demanaven una confiança cega en el poder i la policia sense tenir cap opció de fer preguntes. Observar, estupefacte, com una manifestació de suport a les víctimes es convertia en un míting electoral. Tant que havíem denunciat la instrumentalització dels morts per part del Govern espanyol.

   

Notícies relacionades

També vaig tenir por en adonar-me que aquell fenomen que creia minoritari i innocu, el fonamentalisme, tenia en realitat una capacitat de penetració i influència contra la qual no tenim cap vacuna. Però en comptes de debatre públicament sobre aquest corrent ideològic, ens vam limitar a alertar contra la islamofòbia, a defensar que l’islam és pau i que Catalunya és terra d’acollida.

A mi, per primer cop en deu anys de col·laborar en aquest diari, alguns em van escriure directament per dir-me que allò no tocava, que d’això ja en parlaríem després. Han passat sis mesos i encara m’espero. Van voler que callés i, paradoxes de la vida, ara en nom de la lluita contra el racisme. Com si jo mateixa no l’hagués patit mai.