Anar al contingut

La demostració de poder sota la competició esportiva

El costat fosc de l'olimpisme

El costat fosc de l'olimpisme

Xavier Bru de Sala

Els Jocs d'Hivern propicien una falsa germandat entre les dues Corees i no trigarem a comprovar fins a quin punt hauran reforçat el bel·licisme

Tot va començar en una àrida vall del Peloponès. La idea fundacional consistia a confrontar les habilitats dels contendents sense que corregués la sang. Els guanyadors es proclamaven a partir de mesures objectives. Qui corria més, qui saltava o llançava més lluny la javelina o el disc. S’hi incloïen curses hípiques, pentatló, lluita lliure i altres modalitats regulades de combat cos a cos. Els Jocs eren democràtics, és a dir oberts a la participació de tots els ciutadans lliures. ¿On hi havia el costat fosc?
    

Els Jocs ja se celebraven cada quatre anys. Eren molt més importants que en l’actualitat. Atreien milers d’espectadors, comportaven treves obligades a les guerres, la paralització de la vida pública a les ciutats gregues. Els Jocs unien ciutats rivals en un aplec comú, sota el signe de la confraternització. Olímpia era territori sacre. Competicions d’atletes, ofrenes als déus. A Olímpia brillava la famosa estàtua de Zeus de Fídies, considerada una de les set meravelles del món antic. Una colossal figura d’or que semblava que s’hagués d’aixecar. ¿On hi havia el costat fosc?
    

Els atletes s’entrenaven al llarg de deu mesos, pronunciaven juraments sagrats, donaven el màxim d’ells mateixos i competien sota l’atenta vigilància dels àrbitres, que castigaven els tramposos. Organització sofisticada. Ritual. L’esperit panhel·lènic de l’antiguitat era comparable a l’esperit de pau i concòrdia universal que presideix els Jocs de l’actualitat. A Corea, fins i tot aprofiten els Jocs d’hivern per unir sota la flama olímpica les dues meitats del país més dividit del planeta. ¿On hi ha el costat fosc?

El costat fosc també és d’origen grec. Si les ciutats s’esforçaven tant a seleccionar els seus millors atletes, i si ells ho donaven tot per alçar-se amb la victòria és perquè els vencedors es consideraven ungits pels déus i per tant invencibles en la guerra. La ciutat amb millor palmarès passava a ser considerada la màxima potència, a la qual més valia no enfrontar-se. El prestigi adquirit, el poder refermat amb demostracions de superioritat. Exactament com ara. 
    

Entreveiem el costat fosc si considerem que els Jocs no van servir per evitar una llarguíssima guerra entre les mateixes ciutats gregues que firmaven i violaven tot seguit tractats de pau de trenta o cinquanta anys. La Guerra del Peloponès va ser tan ferotge i destructiva que va acabar amb l’exhauriment de tots els contendents, abans aliats, tots ells olímpics. Van quedar tan afeblits que aviat es van haver de sotmetre als poders estrangers. Des de la Macedònia de Filip i el seu fill Alexandre el Gran i la posterior de Roma fins a la interminable dominació dels turcs que va deixar el país anorreat, incapaç d’incorporar-se a la modernitat europea.

Si observem l’interior del propi esperit olímpic hi trobarem un nucli fosc, molt ben envoltant de saborosa polpa. Per molt que es revesteixin de fraternitat universal, els Jocs Olímpics no deixen de ser una derivada amable de la confrontació entre nacions rivals, de les quals mesura i exalça la superioritat. En la pau, però si convé en la guerra. 
    

Les guerres no es produeixen malgrat l’esperit olímpic o al marge de l’olimpisme sinó que l’olimpisme tendeix a afavorir-les amb la seva competència exacerbada i els rituals de les desfilades amb grans banderes. Això no ha canviat gens. Amb l’esquer de la fama, els països tanquen les joves promeses que es deixen ensarronar en granges d’alt rendiment amb el propòsit de convertir-los en màquines de competir més enllà dels límits raonables del cos. L’avidesa de medalles és tan malsana com el recompte posterior. Amb l’excusa de la fraternitat, l’olimpisme mesura el poder de les nacions, la capacitat econòmica i militar, aparellada a l’esportiva, que hauria de ser valorada segons el nombre de ciutadans que practiquen esport com a component essencial d’una vida sana. L’olimpisme va de poder, de domini del més fort, de la intimidació que propicia l’abús.
    

Les bones intencions són sempre lloables. La culpa no és del baró de Coubertin ni dels atletes. El costat fosc és tan antic com l’atractiu de la competició. Però més val no deixar-se enganyar. Si el fons de l’olimpisme no fos més fosc del que sembla, el simbolisme sobre el poder tampoc faria tremolar.

Els Jocs d’Hivern propicien una falsa germanor entre les dues corees. Somriures, optimisme, distensió. Moneda falsa. No trigarem a comprovar fins a quin punt l’esperit olímpic haurà reforçat el bel·licisme, i no tan sols el de Corea del Nord.