EDITORIAL

El carrer també és dels músics

Barcelona no pot presumir de vitalitat cultural a l'aire lliure i al mateix temps perseguir els seus artistes de carrer com si fossin delinqüents

1
Es llegeix en minuts
jcarbo42060320 musics carrer180218180834

jcarbo42060320 musics carrer180218180834 / FERRAN SENDRA

La música al carrer projecta un ideal de cultura viva i popular que Barcelona explota com a atractiu turístic, encara que també arrossega un estigma de desordre i marginalitat clarament perseguit per la llei. De fet, i malgrat que el govern d’Ada Colau considera l’art del carrer com un bé cultural, tocar al carrer sense permisos suposa incomplir l’ordenança de civisme –que està en vigor des del 2006– i comporta multes i instruments decomissats. L’art del carrer és un vesper en què cap polític vol ficar-se, però, malgrat això, durant l’últim any i mig, l’Institut de Cultura de Barcelona (Icub) ha mantingut reunions amb diferents col·lectius de músics per resoldre una situació que tant els músics com el consistori qualifiquen d’injusta. 

En el transcurs de l’última trobada, l’ajuntament va proposar obrir nous punts de música de carrer fora de Ciutat Vella –aquí s’hi concentren els únics 21 punts legalitzats i adjudicats per llicència–. Però el pla no convenç els músics, per als quals exportar el model de llicències suposa replicar la problemàtica actual del districte de Ciutat Vella: atorgar permís a una persona implica il·legalitzar qui no l’obtingui. Per això, aposten per legislar espais, no persones. El carrer és de tots, argumenten. I el consistori hi està d’acord, però dins d’un ordre. Per això, urgeix una solució, perquè Barcelona no pot presumir de vitalitat cultural als seus carrers i alhora perseguir els seus artistes de carrer com si fossin delinqüents.