Immersió en el CIS

En els seus primers quatre anys de govern, Mariano Rajoy va aprovar cinc pressupostos. Va resultar inèdit, però per a què servia si no la majoria absoluta. Ara que no la té, es proposa passar quatre anys si cal amb els mateixos pressupostos de l’any passat, que s’han prorrogat per a aquest i que, segons Cristóbal Montoro, es poden allargar sense fi. Abans es creia que sense pressupostos els governs queien i, de fet, Jordi Pujol va fer caure Felipe González perquè li va tombar els comptes, però abans es creien moltes coses, com que les eleccions es guanyaven pel centre, i ara totes aquestes coses ja no valen. Rajoy, en fi, ha fet saber que està disposat a tot per mantenir-se i quan diu tot es refereix, és clar, a no fer res.

Potser recordeu que Rajoy, que va negar al Rey una investidura, va reclamar que Espanya sortís de la paràlisi amb un Govern. Es van repetir les eleccions i Ciutadans, que venia de donar suport al PSOE, va recolzar la seva candidatura. Albert Rivera era el soci i ara el PP li diu «cap de l’oposició». Significa que mentre la legislatura es planteja metes ambicioses com la reforma electoral i fins i tot de la Constitució, els partits són incapaços d’impulsar ni tan sols els pressupostos. O fins i tot de complir el que van firmar, com els passa a PP i Ciutadans amb el seu pacte d’investidura. Després de provar una majoria absoluta en què va menysprear els acords, Rajoy es va escarxofar en la seva minoria per afrontar el repte català i aturar el temps. I «aquí som», com va tuitejar el president espanyol després de la victòria del Reial Madrid.

Notícies relacionades

Dia irrellevant

La jugada mestra d’Amazon

Alguna cosa deu haver passat, tot i això, perquè en uns pocs dies el Govern central hagi pres algunes iniciatives. S’entossudeix en la presó permanent revisable, es compromet a tramitar les lleis de l’oposició, convoca els líders del PP i a més declara la guerra a Ciutadans. ¿Què deu haver passat tan de sobte? ¿Deu ser el fet de travessar la crisi política més greu? ¿D’on vindrà l’agitació si l’únic que ha canviat en aquest lapse de temps és que s’ha conegut l’enquesta del CIS? Però no deu ser una enquesta la que, mentre tot està parat, alimenti les batalles propícies per al PP o la que porti el Govern a plantejar la reforma de la immersió lingüística enmig de totes les excepcionalitats, sense debats ni consens. No pot ser una enquesta, que ja va dir Martínez Maíllo que quan va reunir a la cúpula del partit «ningú, ningú, ningú» va comentar «res, res, res» del CIS ni de Ciutadans. Un no nega tres vegades en va.  

La política lingüística    

El 155 es va plantejar com una intervenció excepcional i limitada, fixada en es termes que va aprovar el Consell de Ministres, en què no s’esmentava la política lingüística. El 155 dona al Govern el control de la Generalitat, però no deixa el Govern fora del control parlamentari ni suspèn l’autonomia. És veritat que no és el Govern el que allarga la situació sinó la disputa partidista i personal de l’independentisme a Waterloo, però el 155 tenia un objectiu fonamental. Legal, no ideològic. Per saber això no calia llegir el CIS, sinó el BOE.