Anar al contingut

EL TAULER CATALÀ

El "soviet carlista" de Waterloo

El "soviet carlista" de Waterloo

José Antonio Zarzalejos

El bloc independentista està desunit i actua com l'Exèrcit de Pancho Villa, sense tàctica ni estratègia

Fa molt poc, els intel·lectuals orgànics de l'independentisme català utilitzaven la fórmula escocesa del Partit Nacionalista Escocès (SNP) com l'adequada per unir forces a Catalunya. El 2011, Alex Salmond, al capdavant de la seva formació, va escombrar laboristes i conservadors i va obtenir 69 dels 129 escons del Parlament de Holyrood, cosa que li va permetre negociar i aconseguir el referèndum d'independència d'Escòcia el setembre del 2014, que va perdre al rebutjar la segregació el 55,4% de l'electorat. Salmond va dimitir tant de la presidència del Govern escocès com de la del partit i va cedir els trastos a una pragmàtica Nicola Sturgeon que ha ajornat 'sine die' la reclamació d'una nova consulta.

Ningú s'atreviria ara a suggerir que a Catalunya fos possible un Partit Nacionalista Català que unís les dividides i desconcertades forces independentistes, ni cap dels seus dirigents s'atreviria a demanar a Carles Puigdemont que fes com Salmond: marxar i deixar a un altre líder la tasca de rescatar el país del fracàs de les seves polítiques i normalitzar la convivència a Catalunya i d'aquesta amb la resta d'Espanya, alhora que aixecaria les mesures governamentals vigents a l'empara de l'article 155

Com va escriure Gaziel, després dels fets del 6 d'octubre de 1934, "tot s'ha perdut, fins i tot l'honor"

Pedagogia judicial

Molt al contrari: el bloc independentista –si és que realment ha sigut bloc en algun moment– està esquerdat i desunit i es comporta com l'Exèrcit de Pancho Villa, sense tàctica i sense estratègia. L'enfrontament entre JxCat i ERC ha arribat a tal grau que ja torna a incórrer en el ridícul. Les posicions no són conciliables perquè tant els mitjans com els fins són diferents en les dues formacions. Ni tan sols els uneix l'estat de somni de la república catalana que molts dels seus gestors s'han precipitat a definir com un mer i innocu simbolisme davant el jutge Llarena. La pedagogia judicial ha fet estralls en el separatisme català. Les conseqüències penals resulten, precisament, un factor desactivador de l'èpica segregacionista que s'ha formulat als carrers amb un fervor que no ha aparegut en les declaracions judicials.

Perquè a la desunió dels independentistes s'hi afegeix l'erosió de la seva reputació en la seva condició de tals. Causa vergonya aliena que Santiago Vidal es desdigués completament de les seves fanfarronades i una immensa pena que Carles Viver Pi-Sunyer, en un altre temps prestigiós arquitecte jurídic de la desconnexió frustrada, eludís les seves responsabilitats protagonistes al jutjat núm. 13 de Barcelona. Tampoc és precisament reconfortant que Puigdemont s'hagi convertit en el molt tradicional carnaval de l'Aalst (Bèlgica) en la figura central de l'entreteniment de la desfilada. Encara hi ha alguns que es queixen de les 'chirigotas' de Cadis. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar en l'edició impresa i a la web

"Tot s'ha perdut"

Com bé va escriure Agustí Calvet, Gaziel, després dels fets del 6 d'octubre de 1934, "tot s'ha perdut, fins i tot l'honor". Imitant la literalitat del seu article (publicat el 21 de desembre de 1934), amb aquestes paraules es posaria fi al desastrós final de l'assaig independentista, que s'ha carregat l'autonomia –com llavors– mentre els uns i els altres estan buscant on i quan va estar l'error sense reconèixer que van ser ells els que el van perpetrar i amb el qual van contraure, segurament, greus responsabilitats penals. S'ha de salvar d'aquesta debacle ètica de l'independentisme algunes actituds que, com la d'Oriol Junqueras, manifesten una coherència a prova de retractacions malgrat el temps en presó provisional. Altres han modificat les seves pròpies conductes, ben recents, per afegir aigua al vi i convertir en una mera representació, gairebé festiva, els dramàtics dies d'octubre del 2017 que ja han passat a la història.

La tossuderia d'un home impune com Puigdemont, instal·lat a Brussel·les, lluny d'Estremera, està en el nucli d'una suggestió cabdillista i estèril recolzada per bonzes que, no obstant, vigilen de no immolar-se i eviten qualsevol compromís que no sigui el de la perseverança en la inutilitat de sostenir la inventada legitimitat d'un pròfug supeditant Catalunya –aquí estan els números, les inversions, les empreses, la paràlisi del país– en la fantasia dels atributs taumatúrgics del seu lideratge.

Si no hi ha unió, si es perd reputació, si aquesta classe política sediciosa s'anteposa als interessos de Catalunya, el Govern hauria de complir –per oscil·lant que estigui– amb els ciutadans catalans i prendre les decisions necessàries per al progrés que li neguen els grans patriotes de Waterloo. Uns patriotes que, com escriu Joan Coscubiela, integren un  insòlit "soviet carlista" (Empantanados. Editorial Península). Llegeixin-lo. 

0 Comentaris
cargando