De trampes i miratges

Unes diuen que mai les han assetjat. Altres, que sí. Altres, que és una caça de bruixes i que s’ha de distingir els abusadors dels simplement maldestres. Altres, que qui són aquestes actrius de Hollywood per donar-se-les de feministes si han sigut elles qui, amb els seus personatges, la seva primor i les seves cares reconstruïdes per la cirurgia fins esborrar la seva cara real, més han contribuït als estereotips perjudicials i inversemblants. Altres, que als Estats Units hi ha molts puritans i a França no. Altres, que posar les dones de víctimes només perpetua una imatge feble i desigual subjugada a la figura paternal. Unes, que Woody Allen sí, altres que Woody no. Discutim, sí, també entre nosaltres discutim. El debat és molt viu i no totes compartim ni la mateixa anàlisi ni els mateixos valors, tot i que sí una veritat central: les coses no estan bé i han de canviar.

Fa 100 anys que les dones vam començar a tenir els drets dels homes. A Espanya en fa menys. Fins que no va arribar la democràcia necessitàvem el permís patern o del marit per tenir compte bancari o firmar un contracte. 40 anys no és gaire temps. Els que creuen que conductes amb segles d’arrelament es poden esborrar sense més ni més, estan equivocats.  Lucía Lijtmaer al seu llibre Yo también soy una chica listaYo también soy una chica list parla del Dia del Cop al Cap. AC (Abans del Cop) les feministes et semblen unes pesades i penses que tot està bé. Però un dia, pel que sigui, despertes  i comprens que les circumstàncies per a la meitat de la població no són les mateixes que per a l’altra meitat. A partir de llavors, tot canvia. Ja estàs en mode DC (Després del Cop). 

El Cop al Cap

El cop me’l vaig donar als Estats Units a l’escola de cine. Tot va canviar: vaig comprendre que la incomoditat que sentia entre els meus companys tenia un nom: misogínia, discriminació. I a partir d’allà va començar un llarg camí. Perquè una cosa és la teoria i una altra de molt diferent la pràctica, sobretot del feminisme en la intimitat. Sí, em refereixo a l’afectiu i sexual. Aquí no es canvien els rols tan fàcilment. Estan inscrits en algun lloc del cervell per la nostra educació, pels estímuls i les respostes que rebem de la cultura en què vivim i per la nostra pròpia biografia. La meva no és per estar-ne orgullosa, però només el moviment #MeToo m’ha donat valor per mirar-la de prop i pensar en els perquès. M’he donat un Segon Cop al Cap. Encara que només sigui per ajudar-me a reenfocar la meva biografia íntima, estic agraïda a les que han denunciat.

No estic tan agraïda als mitjans de comunicació que, sumits en la seva pròpia crisi, amb la intenció de sumar visites a les seves webs fomenten titulars escandalosos, encara que vagin en perjudici d’organitzacions que fan una feina molt necessària com Oxfam, que ha donar feina a homes abusadors, però per desgràcia ¿on no n’hi ha? Que la paraula sexe sigui la que més trànsit genera a la xarxa, diu molt de com ens enfrontem al sexe. Segueix sent cobejat i temut, prohibit i exhibit. Està molt lluny de ser un aspecte neutre de l’ésser humà, almenys en la nostra societat. I el nostre cos, el de les dones, segueix sent el seu camp de batalla. Per això aquest tema em posa trista al cap d’una estona. M’entristeixen els mems, m’entristeix el porno, m’entristeixen les adolescents que fan com si res quan els seus companys les tracten sense afecte, m’entristeixen els comentaris d’alguns amics mascles, la seva falta de comprensió, la seva actitud defensiva, la seva displicència.

Voluntat i paciència

Notícies relacionades

#MeToo: escac global al masclisme

Intermón Oxfam ha sancionat quatre empleats per mala conducta sexual en cinc anys

Tinc por que aquest despertar, el Segon Cop, no sigui una presa de consciència per a homes i dones, el principi d’una reeducació democràtica i sentimental, sinó un altre miratge més. Hi va haver una onada feminista imparable durant la Transició. N’hi va haver també als 90 quan Carmen Alborch va publicar Solas i Susan Faludi va parlar de la contrareacció. Als 2000, les dones hem sortit al carrer per defensar l’avortament o condemnar els feminicidis. Ara toca la bretxa salarial, les quotes i l’assetjament. Però cap d’aquests són assumptes nous. 

 Avancem uns passos i el sistema s’ho enginya perquè en retrocedim uns altres. Si aconseguim ser moltes les dones professionals, llavors algú reivindica la maternitat tradicional i tornem a casa a cuidar criatures. Si arribem a encapçalar organitzacions, algú decideix que hem de prestar més atenció al cos i la bellesa. A cada miratge li segueix una trampa. Que aquesta vegada serveixi per a alguna cosa més que per generar xafarderia banal i visites a les webs, serà una tasca àrdua. Caldrà posar-hi voluntat, constància, rigor, molta paciència i la implicació de molts homes.