Camp petit, equip petit

Quina sensació tan estranya, veure un partit i voler que els dos equips perdin, quan no t’agradaria ni un empat i el més simpàtic –com a mínim al principi– és l’àrbitre... És exactament el que em va passar dimecres, veient el Reial Madrid enfrontant-se al París Saint-Germain a la Champions, i en realitat el resultat més just hauria sigut una derrota de tots dos.

El PSG es va merèixer perdre perquè va començar jugant amb caràcter i molt perill, però una vegada Rabiot va aconseguir el primer gol, l’equip va reduir una marxa, Neymar es va diluir i de fet era com si estiguessin jugant en la tranquil·la lliga francesa. Pel que fa al Reial Madrid, es va merèixer perdre perquè va estar penant tota la primera part, en què els francesos el van fer ballar, i un penal teatral que l’àrbitre va comprar, juntament amb uns canvis encertats, van acabar obrint la porta a un 3-1 d’última hora.

La falsa contundència

Els blancs, doncs, van guanyar amb la mateixa falsa contundència que la temporada passada els va portar al lloc més alt –un miratge que hauran de ratificar a París–, i de fet això és el més interessant: ¿en quina mesura cada partit es pot veure com un resum de tota la temporada d’aquell equip?

Un podria pensar que l’èxit (i la feina d’un entrenador) és saber combinar sovint un estil definit, que t’identifiqui, amb la capacitat de canviar segons les circumstàncies. Ser flexible sense perdre la identitat. Ahir, a Ipurua, també vam assistir a algunes variacions estranyes dels de Valverde.

En un camp petit, el Barça es va comportar com si fos un equip petit, potser forçat per les circumstàncies i la pressió mental de dimarts que ve a la Champions. En bastantes fases del partit, l’Eibar de Mendilíbar combinava com si fos el Barça, dominava la possessió, i l’equip blaugrana defensava amb un Piqué majestuós, i convençuts que els del davant en caçarien alguna. Així va anar amb el gol de Suárez, i poc després Messi va veure com el pal repel·lia tota la dificultat tècnica que comportava el seu xut.

Molts hauríem volgut que el Barça es tragués de sobre aquell domini i comencés a tocar i tocar, però sembla que l’equip fa algunes jornades que estalvia talent, i per una vegada es va sentir estable, gairebé còmode, en el patiment defensiu. A més a més, per molta intensitat que hi posés l’Eibar, els seus jugadors no arribaven a crear gaire perill.

Estratègia d'adaptació

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Pot ser que Valverde arrisqués massa amb aquell aire defensiu, però no hem de descartar que tot fos part d’una estratègia d’adaptació. Ipurua és avui l’estadi més britànic de la primera divisió: amb aires del vell Atocha, amb les seves grades a tocar del terreny i el seu caràcter popular, bé podria ser l’estadi del Charlton Athletic o de l’Ipswich Town. Old Football.

Durant 90 minuts, doncs, el Barça va estar jugant com si, de fet, participés a la FA Cup anglesa i li hagués tocat un os en l’eliminatòria. Igual com va fer el Chelsea divendres contra el Hull. Ara, després d’haver-se entrenat en terra difícil, arriba l’hora de jugar a la gespa suau com el vellut de Stamford Bridge i tornar a ser el Barça de les grans ocasions. Allà més que mai. ¿Oi, Iniesta?