Pols entre la UE i els EUA a l'OTAN

Després que al president nord-americà, Donald Trump, li costés més de sis mesos reafirmar el compromís de defensa mútua a l’OTAN, ara Washington recela de la nova política de defensa de la Unió Europea posada en marxa al desembre per enfortir la base industrial europea i reforçar la seva autonomia militar i la seva capacitat d’intervenció. La primera escaramussa s’ha produït aquesta setmana al Consell de Ministres de Defensa de l’OTAN. Els ministres europeus es van mostrar tranquil·litzadors davant les inquietuds dels Estats Units i van presentar la iniciativa com un enfortiment del pilar europeu de l’OTAN.

La política de Seguretat i Defensa és una de les pedres angulars de la refundació de la UE després del brexit. El projecte ha sigut estimulat per la imprevisibilitat de l’Administració de Trump, amb una política exterior de marcat biaix mercantilista, i les creixents divergències geopolítiques als dos costats de l’Atlàntic. La reiterada afirmació de la cancellera alemanya, Angela Merkel, que «nosaltres els europeus hem d’agafar el destí amb les nostres mans», s’ha convertit precisament en una espècie de divisa de la UE postbrexit.

L’Europa de la defensa, en què participen tots els països de la UE excepte Dinamarca, Malta i la Gran Bretanya, augmentarà la capacitat militar a través d’unitats d’intervenció ràpida i dotarà les forces europees d’equipament d’última generació de fabricació pròpia. Entre els 17 projectes inicials de desenvolupament en comú hi figuren vehicles blindats, artilleria mòbil de precisió, defensa cibernètica, sistemes de vigilància marítima i antimines i software de comunicació impenetrable. Un Fons Europeu de Defensa, amb una partida de 500 milions d’euros anuals que passarà a 1.000 milions a partir del 2021, ajudarà a finançar nous prototips i tecnologies, com ara drons de combat i reproveïment d’avions en vol.

Sense restar recursos 

Abans del Consell de Ministres de l’OTAN, tant el secretari de Defensa nord-americà, James Mattis, com la responsable de seguretat internacional del Pentàgon, Katie Wheelbarger, i l’ambaixadora dels Estats Units davant l’Aliança, Kay Bailey Hutchinson, van insistir que la nova cooperació permanent en defensa que ha creat la UE no havia de competir ni restar recursos a l’OTAN i sobretot no podia obstaculitzar les vendes de la indústria militar nord-americana a Europa. L’agressivitat d’aquests plantejaments va sorprendre els diplomàtics de la UE, ja que la indústria militar europea té vetat el mercat nord-americà.

Les promeses europees d’incrementar els pressupostos de defensa i les explicacions de la responsable de la diplomàcia i la seguretat europees, Federica Mogherini, que l’estructura de la UE és complementària a l’OTAN van semblar tranquil·litzar els Estats Units. Mattis va subratllar que havia quedat clar que «la defensa comuna era una missió de l’OTAN i només de l’OTAN» i va tornar a insistir que «encara queda molt per fer» perquè els pressupostos de defensa europeus aconsegueixin l’objectiu del 2% del producte interior brut (PIB) el 2024. Mattis va destacar com a contrapunt l’augment del 35% el 2019 dels fons destinats a costejar el desplegament de soldats nord-americans a Europa de l’operació European Deterrance Initiative fins a 5.200 milions d’euros, després de créixer ja el 40% el 2018.

Tan sols cinc dels països de la UE membres de l’OTAN van destinar almenys el 2% del PIB en despeses de defensa el 2017 (Grècia, Estònia, la Gran Bretanya, Romania i Polònia), segons l’Aliança Atlàntica. Tan sols 15 dels 29 membres de l’Aliança arribaran a aquest objectiu el 2024. Espanya ha comunicat a l’OTAN que té previst augmentar la despesa de defensa fins a l’1,5% del PIB el 2024.

Importacions anuals

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Malgrat que el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, va insistir que la UE «no ha de tancar els seus mercats de defensa» als Estats Units i altres aliats, la qüestió va quedar oberta i les tensions ressorgiran si els Estats Units consideren que no aconsegueixen suficients contractes. Les importacions anuals d’armaments dels països de la UE representen un lucratiu mercat de 1.900 milions d’euros anuals, segons les dades del 2016 del Banc Mundial i del SIPRI.

Aquest mercat creixerà molt més amb la prevista modernització d’equips. Bèlgica, per exemple, ha d’adjudicar aquest estiu el contracte de 3.600 milions per adquirir 34 avions de combat que reemplaçaran el 2023 els seus F-16 nord-americans. Competeixen pel contracte l’F-35 nord-americà, el Rafale francès i l’Eurofighter Typhoon del consorci britànic, alemany, italià i espanyol. Espanya ha de decidir aviat sobre la renovació dels seus F-18, un altre contracte multimilionari.