Com si fos un desastre natural

El periodisme està ple de clixés, de llocs comuns, barreja d’idees preconcebudes, corrents de pensament de l’establishment i mandra: des del procés de pau eternament amenaçat del Pròxim Orient fins a les cimeres decisives per a la construcció europea, passant per un grapat de jornades històriques a la setmana. Un dels grans clixés es dona després d’una massacre a trets als Estats Units, com la de Florida, en la qual una tragèdia de tal calibre «reobre el debat sobre les armes». No és cert, perquè en realitat no existeix tal debat. Sí, hi ha imatges duríssimes, i declaracions exaltades, normalment de víctimes o familiars de víctimes («No vull el seu condol (...). Han disparat als meus amics i professors. Molts dels meus companys de classe estan morts. Faci alguna cosa en lloc d’enviar oracions. Resar no arreglarà això. Però el control d’armes evitarà que torni a passar», va interpel·lar una estudiant per Twitter a Donald Trump). Però això no significa que s’obri un debat real, perquè el que més abunda són els polítics de tot tipus i condició (republicans, per descomptat, però també demòcrates, l’assumpte de les armes és políticament transversal) que ploren, resen, ofereixen condolences... i diuen que aquest no és el moment d’obrir un debat sobre la segona esmena, aquell  text que permet portar armes pensat per a la societat del segle XVIII i que mata nens en la del segle XXI.

Acudir al lloc d’una tragèdia com la d’ahir a Florida és una immersió en la complicada psique nord-americana. Ho vaig poder comprovar quan vaig cobrir  la massacre de Virginia Tech, el 2007.  Seung-Hui Cho, un estudiant de literatura anglesa, va matar a trets 32 persones al campus universitari. La reacció de tristesa, dolor, xoc és esgarrifosa: les vetlles, les mostres d’amor pels amics i familiars morts, el record.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Però al mateix temps no hi ha debat sobre les armes, com a molt l’invers del que des d’Europa volem dir quan en les entradetes de les informacions es dona pas als corresponsals dient que s’ha «reobert el debat»: si les víctimes haguessin portat armes, s’haurien pogut defensar i així hi hauria hagut menys morts. El mateix està passant a Florida. Les massacres són tractades, són considerades, de fet, com si fossin catàstrofes naturals. Inevitables més enllà de com es gestionen una vegada han començat.

Aquest és el marc mental, el sentit comú social, en el qual es mou el no-debat de les armes. La resta, clixés, oracions i llàgrimes. Donald Trump resa, Barack Obama plorava, i la gent mor.