Hipòcrita #metoo

Una agressió és una agressió. Un pesat no és un agressor, per més pesat que sigui, i això ho sabem la majoria de dones. Quan un home traspassa el límit, el cos sencer de l’agredida entra en xoc, de vegades reaccionant salvatgement, d’altres paralitzant-se com ho faria un animal a punt de ser caçat. Totes hem viscut situacions en què ens hem quedat quietes, incrèdules davant del que ens passava, rumiant si allò era cert o ens ho imaginàvem, sobretot quan ell és algú amb qui parlaves ben tranquil·lament, que coneixes feia temps i de qui no havies intuït aquest vessant depredador.

¿Per què les dones comencem per dubtar fins i tot de la nostra percepció de la realitat? ¿Per què d’entrada moltes neguem que el que està passant estigui passant? ¿Per què sorgeix abans la culpa que la indignació, la sospita que la denúncia? Doncs bé, perquè vivim en una cultura que ens educa en la nostra condició de víctimes davant d’una violació, que per terra, aire i mar ens ensenya a convertir-nos en mers objectes al servei del gaudi masculí, que des de petites ens convenç de jugar aquest paper, de ser, per damunt de tot, agradables, femenines, desitjables, amatents i en cas que no haguem donat el nostre consentiment quan envaeixen els nostres cossos, a començar per qüestionar-nos.

Ho explica molt bé el rugit eixordador de la Teoría King Kong, de Virginie Despentes, quan parla de la seva pròpia violació, com la cultura rebuda va fer que es quedés paralitzada. Despentes descriu molt bé el posicionament unànime que ha imperat fins ara davant d’aquests abusos per part de la societat: si no us agradés que us violin, preferiríeu morir abans que sobreviure a una violació.

¿Qui contribueix decididament a fomentar aquesta cultura de la violació? Doncs molts estaments, és clar, tradicionalment les estructures familiars patriarcals, les jerarquies religioses, ara el capitalisme salvatge que és tot ell un patriarcat global. Els instruments d’aquesta perpetuació de l’ordre de les coses els hem de buscar, en bona part, dins la industria de l’entreteniment, la publicitat i la moda.

Mutilacions quirúrgiques

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Ens representen com a víctimes, violades, sempre sexis si volem ser protagonistes, ferotgement encabides en uns cànons de bellesa que requereixen privacions extremes, exercicis extenuants que ens impedeixen dedicar-nos a tasques més edificants, grans despeses en tractaments cosmètics i mutilacions quirúrgiques de tota mena.

En la moda les dones apareixen sempre famèliques, demacrades, tirades per terra, vulnerables. Aquest és un dels sectors que més han fet per difondre la cultura de la violació i ara resulta que també ens fan un #metoo amb una desfilada de models acompanyades per homes disfressats de porcs. A aquest pas no trigarem a tenir pornògrafs i traficants fent un #metoo.