Anar al contingut

ANÀLISI

¿Estem davant un carreró sense sortida?

¿Estem davant un carreró sense sortida?

Joan Tapia

Potser és necessari un pacte transversal que superi el cisma entre secessionistes i constitucionalistes

Fa uns dies Joan Manuel Serrat va dir que l’independentisme està en un carreró sense sortida. L’encerta més que Lluís Llach, però és tot Catalunya la que s’endinsa pel carreró. Els efectes de la creixent fragmentació política no són un mal català. Espanya va estar paralitzada un any després de les eleccions del 2015 i Alemanya fa cinc mesos que està sense govern i està pendent de l’incert referèndum entre els 450.000 afiliats de l’SPD.

Però Espanya i Alemanya són estats europeus. I Catalunya és una comunitat autònoma amb un greu cisma intern que fa més difícil superar la paràlisi. Dues vegades consecutives el 47% ha dit que vol la secessió (o una cosa semblant). Són molts, però no la majoria. Si ho són al Parlament, cosa que els habilita per governar, però no per enterrar ni l’Estatut ni la Constitució espanyola. A més a més, ni a Espanya ni a Alemanya hi va haver pànic per la paràlisi. Aquí 2.500 empreses –començant pels dos grans bancs– han traslladat la seva seu social. En l’últim trimestre es va mantenir el creixement perquè la caiguda del turisme i la desacceleració de la construcció i el comerç van ser compensats per l’empenta de la indústria exportadora. Però Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç, ja ha avisat que sense Govern estable –i pressupost– la previsió del PIB d’aquest any (2,7%) baixaria. El BBVA l’ha retallat al 2,1%. I el president de la multinacional alemanya Agrolab, Paul Wimmer, acaba d’anunciar que el seu principal laboratori d’investigació al sud d’Europa, previst a Tarragona i amb 200 llocs de treball, es farà a Burgos pel risc que Catalunya quedi fora de la UE.

Bufetada a l’independentisme… i a Mariano Rajoy. Però ningú s’ha commocionat. ¿País anestesiat? El Parlament està paralitzat per la divisió en blocs que separa els partits en una cosa semblant a una guerra de religió incruenta, però que va dessagnant al país. I sembla que Carles Puigdemont creu que treu rèdits de la situació perquè fa tuits a l’estil Donald Trump tractant el PP, el PSOE i Cs d’«orgullosos carcellers de la democràcia» i advertint-los que «els ciutadans lliures els acabaran passant pacíficament per sobre». ¿Oblida potser que Inés Arrimadas li va treure 160.000 vots d’avantatge? A ell ja li han passat per sobre i ara aposta perquè els republicans no l’abandonin per confessar la mateixa religió. Però les fronteres es mouen. Encara que el portaveu d’ERC, Sergi Sabrià insisteix a dir que Puigdemont és el candidat, Esquerra Republicana, Oriol Junqueras i el mateix Sabrià ja diuen en veu no sempre baixa que Puigdemont no podrà ser el president efectiu a Catalunya. Però s’estimen més pasterejar una sortida per al de Brussel·les. D’acord. ¿Fins quan?

Potser Catalunya necessita un Enric IV que a França va acabar amb les guerres de religió entre catòlics i protestants. Aquí potser l’única sortida és un govern transversal que transcendeixi el cisma entre secessionistes i constitucionalistes. No seria allò del rei francès que «París bé val una missa» sinó una cosa menys discutible: «Catalunya necessita un Govern».

0 Comentaris
cargando