EL FUTUR COMUNITARI
La dreta que no vol més Europa
La negativa del PPE a l'elecció de 27 eurodiputats transnacionals és una mala notícia
Els costos socials de la crisi, la globalització (competència de països com per exemple la Xina i l’Índia, fins fa poc immersos en el subdesenvolupament), i l’arribada massiva d’immigrants, han alterat i fragmentat la política europea. Ho estem veient ara mateix a Alemanya, on malgrat que l’atur se situa en el 3,6%, l’èxit relatiu de la populista Alternativa per a Alemanya (AfD) ha forçat la renovació per tercera vegada de la gran coalició entre la CDU i l’SPD, cosa que havia de ser excepcional. A la CDU es regiren contra la cessió d’Angela Merkel de la cartera de Finances als «rojos», i a l’SPD Martin Schulz ha hagut de dimitir com a líder del partit i renunciar al Ministeri d’Exteriors.
I ho podrem veure també a Itàlia després de les eleccions del 4 de març en què cap partit podrà governar sol i potser la solució menys dolenta –per evitar l’arribada al govern dels populistes de la Lliga Nord o del Moviment 5 Estrelles– serà una coalició de la dreta de Silvio Berlusconi amb el Partit Democràtic (excomunista i socialdemòcrata).
En el terreny de la respectabilitat política, des de la dreta liberal fins al socialisme democràtic, gairebé tothom admet sense embuts que l’eficàcia exigeix més Europa. Amb la globalització i l’euro cap país pot tenir una política econòmica (i per tant social) totalment independent. Només la Unió Europea (UE) té prou pes per mantenir i construir un model econòmic una mica diferent del que hi ha als Estats Units. I les onades d’immigració –econòmica i també política– no poden ser regulades i controlades a nivell nacional d’Itàlia, Grècia i –ho veurem– Espanya.
Convé més Europa. És una cosa poc discutible però, alhora, difícil de portar a la pràctica. Els estats són absolutament gelosos del seu poder (minvant), els pobles del nord no sempre veuen bé els del sud (i a la inversa), i els partits nacionals són nacionals. A Catalunya ho hem d’entendre.
Una notícia rellevant, i no gaire destacada, revela les reticències pràctiques a més Europa. En aquest cas de la dreta. El brexit farà disminuir el Parlament europeu en 73 diputats. Alguns es recuperaran per a la llista de diputats de països que es queixen d’estar infrarepresentats (França i Espanya, per exemple). Però Emmanuel Macron –en el seu pla de rellançament europeu– ha proposat que una trentena serveixin per crear un contingent d’eurodiputats que s’elegirien en llistes transnacionals a tota la Unió Europea, no en cada un dels països membres. Creu que aquests diputats de llistes transeuropees ajudarien a abordar els assumptes des d’una òptica més europea i menys nacional. Com, en certa manera, ja fan la Comissió Europea i el Banc Central Europeu (BCE) que són òrgans no de cooperació entre estats sinó supranacionals.
Seria un pas petit i discret, però del tot significatiu cap a la consciència d’Europa no només com una unió d’estats sobirans sinó com a supranacionalitat. No es tracta de crear els Estats Units d’Europa –no hi ha estat que ho proposi–, sinó de construir espais i també consciència de supranacionalitat sense la qual –a mitjà termini– Europa no tindrà pes al món. Ni França ni Alemanya poden negociar amb la Xina d’igual a igual. I ja s’ha vist que sense la política monetària supranacional de Mario Draghi al Banc Central Europeu, únicament tolerada per Alemanya i considerada insuficient als països del sud, la crisi econòmica no s’hauria superat.
La idea de la trentena d’eurodiputats transnacionals per a les eleccions del 2019 és suggestiva i seria un petit pas. L’han d’aprovar (per unanimitat) els caps de Govern en un pròxim Consell Europeu. Però aquesta setmana la iniciativa de Macron ha tingut un seriós contratemps al patir el vot contrari (368 contra 274) del Parlament europeu. Hi han votat en contra els euroescèptics, per descomptat, i a favor liberals, socialistes i verds. Però el no decisiu ha sigut el del partit més estructurat del centredreta, el PPE, que reuneix, entre altres, la CDU de Merkel i el PP de Rajoy. I qui ha fixat la posició ha sigut el portaveu del grup, Manfred Weber, del partit de Merkel, que ha argumentat que la llista transnacional no seria compresa pels electorats dels estats.
Notícies relacionades¿Per què Merkel i Rajoy, que sempre tenen Europa com a nord, s’oposen que 27 eurodiputats (sobre més de 700) no surtin de les tradicionals llistes nacionals? La clau és que volen que la Unió Europea estigui supeditada als estats. La Comissió (tot i s’han elegit presidents dòcils) i el Banc Central Europeu són empelts de supranacionalitat. A contenir. D’acord, però d’aquesta manera Kissinger seguirà sense saber el telèfon d’Europa. I ja se sap que avui dia sense mòbil simplement no existeixes. H
